JOSEP GISBERT

El nou ‘skyline’ de Sabadell

[Per Josep Gisbert, periodista]

Si aquests últims temps algú hagués tingut la possibilitat d’observar de manera ben detinguda la silueta de Sabadell des d’un punt prou elevat per abastar-la sencera, de nord a sud i d’est a oest, fàcilment hauria arribat a la conclusió que la ciutat ha experimentat una transformació molt profunda. I és que al seu skyline no tan sols fa molt que les xemeneies de les fàbriques que l’havien caracteritzat han quedat, juntament amb els campanars de les esglésies, desdibuixades, sinó que altres símbols distintius –des de la Torre de l’Aigua a la Torre Millenium– també han estat eclipsats per uns convidats com a mínim controvertits: les grues.

Unes grues que han proliferat com bolets com a expressió del nou boom immobiliari que s’ha tornat a produir i que repeteix els patrons que van precedir l’última gran crisi mundial que va esclatar el 2008. De fet, alguns experts fa mesos que avisen d’una nova sotragada global si no es canvia el model de creixement actual, que està cometent els mateixos errors que aleshores. Quan les classes menys afavorides, inclosa l’anomenada classe mitjana, que pràcticament ha desaparegut com a conseqüència dels efectes d’aquella crisi, encara no s’han refet de la patacada ni se’n refaran –la crua realitat és que de llavors ençà els rics són més rics i els pobres, més pobres–, el ressorgir desmesurat del sector de la construcció no presagia res de bo. Al contrari, anuncia el pitjor, com si ningú, sobretot els més perjudicats, no hagués après la lliçó.

Sabadell no és aliena a aquesta dinàmica i en segons quins racons de la ciutat hi ha gairebé una obra a cada cantonada, amb la corresponent grua, alguna de les quals, per cert, incompleix la normativa derivada de les servituds de l’aeroport d’estar pintada blanca i vermella. Unes grues que, tret d’alguna obra particular i d’alguna de pública que sempre va amb retard –l’ampliació de les urgències de l’Hospital Parc Taulí, per exemple–, omplen el cel –no és una exageració– d’ingents promocions de pisos, que no sembla pas que responguin a la demanda real, sinó, altra vegada, a una bombolla immobiliària com la que va petar el 2008. La situació és fruit d’una recuperació fictícia de la crisi i de la cobdícia fora mida d’uns bancs que, després d’haver de ser salvats amb diners públics, ara, i a sobre només amb un clic, tornen a oferir el oro y el moro en forma de préstecs a una clientela que durant aquests anys ha sofert una davallada sense precedents del poder adquisitiu i tindrà encara més dificultats per retornar-los.

La pregunta és qui es comprarà, o més exactament qui es podrà comprar, tots aquests pisos nous que s’estan construint en un moment en què els sous són cada cop més baixos i les condicions laborals són cada cop més precàries, sobretot per als més joves, que mentre les coses es mantinguin així difícilment podran disposar mai de recursos suficients per forjar-se un futur independent i menys per comprar-se un habitatge propi quan per a postres els preus dels immobles s’han tornat a disparar. Aquesta quantitat de pisos, per tant, només la podrà adquirir o els que tenen una posició econòmica consolidada –allò dels rics que s’han enriquit més amb la crisi– o els especuladors dits eufemísticament inversors. Perquè realment no s’entén a què ha vingut aquesta nova fal·lera pel totxo i el ciment.

Que Sabadell no sigui l’únic indret que pateix aquest virus que pel cap baix s’estén arreu de Catalunya i d’Espanya, i també a altres països de la Unió Europea (UE), no serveix de consol, perquè cadascú se sent del seu. I en aquest cas, el nou skyline de la ciutat, preocupantment dominat per les grues, és d’aquells que no fa gens de patxoca.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top