MARC BASTÉ ALUJAS

Jo sí que soc un nostàlgic

Vaig néixer a mitjans del 1974, o sigui que tècnicament vaig viure durant el franquisme. Soc de la generació dels que recordem el cop d’Estat del 23-F (en el meu cas, un record vívid, qui sap si el disparador de la vocació periodística). Dels que, de petits, hem repetit: “¡Todos al suelo!” o “¡Se sienten, coño!” jugant a fer imitacions del Guàrdia Civil colpista. Dels que hem cantussejat “…tranquil, Jordi, tranquil que és la Guàrdia Civil…”, de la Trinca, i hem escoltat les anècdotes dels avis sobre la guerra i sobre Franco.

Vull dir que soc de l’última generació que, sense haver-ho viscut (o patit) realment, té el record de la dictadura molt present. Vam ser dels primers a rebre educació en català des de l’inici, i a la universitat (especialment a la Facultat de Dret) es respirava profundament el que llavors anomenàvem esperit de la Transició: una mena d’eufòria adolescent il·lusionant, la sensació que s’havia construït un país nou, progressista i modern, que els mals records (les ferides de la guerra, la brutal dictadura, els 40 anys d’autarquia) havien quedat enrere.

I tot havia estat com per art de màgia. La reconciliació, els conflictes nacionals que feia segles que estaven en marxa, la conllevancia orteguiana: tot solucionat.

Òbviament, no era així. Anys després –tot just fa uns 15 anys–, la cosa va començar a retrocedir, i l’Espanya acomplexada va perdre els complexos.

El lamentable espectacle mediàtic de l’exhumació del dictador, dijous passat, va ser el punt culminant d’aquest procés d’oblit i blanqueig. Va ser un homenatge públic pagat per l’Estat i retransmès en directe per totes les televisions. Un acte solemne i electoralista pensat per donar quota de pantalla al dictador, familiars i seguidors, buscant uns rèdits polítics encara per esclarir.

La imatge de l’helicòpter amb la creu de fons, la família portant el fèretre, la salutació militar dels pilots, les concentracions de franquistes defensant la dictadura, el tracte de privilegi al colpista (ell sí!) Tejero. Tot plegat, fruit d’una falta absoluta d’escrúpols i sentit de la decència. I les televisions, en aquesta espiral de pornografia política a la qual s’han enganxat (i que és un autèntic clickbait!) van fer molt bé la seva feina: que si enquestes preguntant si Franco havia estat un dictador (a la Sexta!?), que si emotius interrogatoris a familiars, que si nostàlgics de la dictadura (així, nostàlgics, com si tinguessin nostàlgia del Sabadell de Capó o de l’olor de la cuina de l’àvia).

Contrasta, i molt, el blanqueig de la dictadura (o dictablanda, com diuen molts a altres bandes del país, simptomàticament), amb la del Procés i els colpistes catalans. I confirma el moment del país, políticament més a prop del 76 que del 95. Jo sí que soc un nostàlgic, de quan crèiem que la cosa anava de veritat.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top