Publicitat
JOSEP GISBERT

Fins quan una ciutat en crisi?

[Per Josep Gisbert, periodista]

Que a Sabadell li fa falta una sotragada, i de les fortes, per tornar a ser la ciutat capdavantera que havia estat durant molts anys és un diagnòstic que pot compartir la majoria de la població que hi viu. El cas, però, és que, malgrat això, ningú no ha trobat fins ara el tractament per posar-hi remei, i, el que és més greu, els que haurien de ser els principals encarregats de contribuir a capgirar la situació –els polítics escollits cada quatre anys per portar les regnes de l’Ajuntament– no és clar que acabin de ser prou conscients de l’abast del problema.

La crisi de projecte, Sabadell l’arrossega des que Antoni Farrés va deixar l’alcaldia, i ja fa vint anys d’això. Els setze següents, comandats per Manuel Bustos, fins que es va veure obligat a retirar-se assetjat pel cas Mercuri, i el segon del seu equip –en què també hi havia l’actual alcaldessa, Marta Farrés–, Joan Carles Sánchez, van sumir la ciutat en una profunda decadència, de la qual encara avui no ha ni tan sols començat a refer-se. Els quatre que van venir després, compartits entre Juli Fernàndez i Maties Serracant, van servir per aturar la dinàmica, però no per revertir-la. I a l’equip de govern que ara efectivament encapçala Marta Farrés és d’hora per jutjar-lo, perquè tot just es troba en el moment de les bones intencions, més enllà d’encarar assumptes pendents que fa anys i panys que estan encallats o que ja s’havien posat sobre la taula en altres temps.

Publicitat

Però Sabadell no en té prou de resoldre la situació de l’aparcament subterrani del Centre o del nyap de l’entrada pel sud de la ciutat, no en té prou de ressuscitar la construcció del més que polèmic Quart Cinturó i de la ronda nord per fer possible la connexió amb la carretera de Castellar, no en té prou de revitalitzar el parc fluvial del riu Ripoll o d’edificar un conservatori a l’Eix Macià, no en té prou de saber què se’n farà de l’antic edifici de Correus o del que queda de la malaguanyada caserna de la Guàrdia Civil i de la no menys malaguanyada fàbrica de l’Artèxtil (totes dues enderrocades parcialment en nom de l’especulació i que estaria bé que es poguessin recuperar per a la propietat pública i reconstruir), no en té prou de refer d’una vegada el també malaguanyat Passeig, no en té prou de donar un nou impuls a l’aeroport… Tot plegat està molt bé i és necessari que es faci, però a Sabadell li cal alguna cosa més per poder tornar a ser el referent que era dins de Catalunya quan ocupava la tercera posició en nombre d’habitants i no ara que és cinquè en el rànquing.

Per què no, per exemple, una aposta valenta per ampliar la conversió en zona de vianants del Centre i estendre-la des de la Via Massagué a l’alçada de l’antiga plaça Marcet fins al final de la Rambla i a tots els carrers que hi conflueixen i per eliminar del tot el trànsit rodat d’aquest eix central, inclòs el transport públic, i substituir-lo per una línia de tramvia? Per què no, per exemple, una aposta valenta per soterrar la Gran Via (com a mínim la profunditat que tenen els passos de vianants subterranis i tota la que deixi el túnel del tren), des de l’entrada pel sud de la ciutat (aprofitant la remodelació que s’ha de fer d’aquest accés) fins a la plaça d’Espanya (on s’hauria d’acabar perquè a sota es creuen les dues línies fèrries), que permetria reordenar tot l’espai deprimint el trànsit i destinant la superfície a altres usos més pensats per a la ciutadania?

Són només dues propostes, de gran envergadura, costos faraònics i temps d’execució llargs, però són precisament actuacions d’aquesta mena, que per la magnitud i transcendència requereixen el consens dels diferents actors de la ciutat per tirar-les endavant, les que acabaran fent possible que Sabadell pugui superar la seva crisi i tornar-se a reivindicar com un puntal atractiu de Catalunya.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top