[Per Josep Rof, enginyer industrial i expert en innovació]
No, avui no parlarem de la famosa vila del Garraf, la Blanca Subur, sinó de les sitges (silos en castellà) en què s’estructuren les entitats, la falta de visió global i els seus efectes.
Les empreses, les ciutats, les organitzacions, etcètera són sistemes que estan estructurats en àrees, departaments, divisions, negociats, etc. Aquestes sitges són necessàries perquè no es pot gestionar tot directament. Un exemple seria una organització jeràrquica, com la d’un exèrcit, la de la majoria d’empreses o la d’un ajuntament.
Aquesta divisió que facilita la gestió també crea problemes. Un d’ells és que cada sitja acostuma a treballar optimitzant el seu perímetre i això port tenir greus conseqüències generals.
Diu la teoria de sistemes que l’òptim d’un sistema no és la suma dels òptims parcials. També diu que, de fet, no podem analitzar cada element per separat, sinó que hem d’encarar la totalitat amb cada una de les seves parts interrelacionades i interdependents en interacció.
I vosaltres pensareu, per què ens ve aquest avui amb aquesta cosa que sembla tan esotèrica? Doncs perquè això ens afecta a tots en el dia a dia, ens agradi o no. Tant positivament com, el més habitual, negativament. Només cal mirar com a ciutadans de Sabadell i en veurem multitud d’exemples.
Agafem el cas de l’Artèxtil. Si analitzem les declaracions al Diari de Sabadell, tothom ho ha fet perfecte: des dels alcaldes i regidors, passant pels tècnics, el taxador, el secretari, etc. Això seria la suma d’òptims parcials. Però la realitat és que la ciutat (o sigui, tots nosaltres) hem pagat més diners dels que feien falta. En concret, 2.700.000 € de més. En comptes de mirar per l’òptim global, cada un ha anat a optimitzar la seva sitja i, per tant, no s’ha aconseguit un òptim global. I, com es veu si llegim els mitjans de comunicació, d’interrelacions i interdependències, poques. És el que coneixem com que la mà dreta no es parla amb l’esquerra. Resultat: a pagar uns 13 € per barba.
Un altre exemple són els ja famosíssims terminis d’obtenció dels permisos d’obres. En cerca d’un suposat òptim local (la qualitat de l’obra?), els terminis són esfereïdors. Quasi 5 vegades el màxim que marca la llei. Una vegada més, l’òptim local ha anat en contra de l’òptim global, que és la ciutat. Resultat, la ciutat ha caigut en picat i hi ha hagut menys oportunitats per als ciutadans de Sabadell.
Seguim amb més exemples. En un carrer determinat, per exemple la zona Tres Creus, hi ha un contenidor de cada tipus i acostumen a estar plens. En aquests carrers s’estan fent obres de nous pisos i locals comercials (miracle, van obtenir una llicència!). Un cop acabades les obres, creieu que han posat més contenidors? Ni per casualitat! Qui planifica els contenidors no es coordina amb qui dona llicencies. Resultat: cada dia i a totes hores, els contenidors estan plens i amb deixalles a fora.
I podríem seguir i seguir.
En el sector privat, que passa exactament el mateix, s’acostumen a posar objectius de cada sitja, però també de globals. La finalitat és evitar l’excessiva optimització parcial, que és a la qual es tendeix de manera natural, i forçar a enfocar-se en els objectius globals, que són els principals.
Si el que ens fa humans és la parla, aconseguirem algun dia que els diferents departaments de l’Ajuntament es parlin? Aconseguirem que es prioritzi la visió global i que Sabadell torni a ser una ciutat capdavantera? Esperem que es reaccioni aviat. No fos cas que Sitges, ara sí, la vila del Garraf, un dia també passi per davant de Sabadell.
