En el cada dia més estès debat sobre la literatura imaginada en escenaris perifèrics, la comarca ja té un llibre cridat a esdevenir icònic: Baricentro. Es tracta de la nova novel·la d’Hernán Migoya (Ponferrada, 1971), que es va criar al Barberà del Vallès dels anys 80. El resultat d’aquesta combinació física i temporal porta per títol el centre comercial construït a la vora de la C-58, considerat per algunes fonts com el primer centre comercial a l’Estat espanyol.
Migoya narra les seves pròpies vivències, des de la primera infància fins als anys de la universitat, en un escenari protagonitzat per famílies castellanoparlants i nouvingudes temps enrere a Catalunya “des de totes les puntes d’Espanya”, diu Migoya. De fet, “Baricentro reflecteix com era la vida d’aquesta comunitat xarnega, de fills de migrants”, explicava fa uns dies en un vídeo a xarxes socials. La seva mare va ser enviada amb 14 anys a l’Argentina, perquè la seva família no tenia amb què alimentar-la. Després d’un atzarós recorregut, s’establiria a Barberà del Vallès. I l’Hernán també.
Fa uns anys, però, va marxar a viure al Perú. “Us parlo des de Lima, on estic confinat pel coronavirus, just ara que llanço Baricentro”, lamentava en el vídeo. “Una novel·la que em fa especial il·lusió no sols perquè pot ser el primer llibre meu que pugui llegir la meva mare, sinó perquè està dedicat a ella”, explica. Malgrat tot, a Migoya no li interessa el concepte de literatura perifèrica, ja que la considera “una etiqueta determinista”.
Migoya no és l’únic que refusa l’etiqueta: Javier Pérez Andújar (probablement el gran exponent d’aquest grup) també ha assegurat que el concepte xarnego està superat i que no és un debat que el mogui gaire. En canvi, Andújar sí que sembla apostar més per una mena de “literatura obrera”, tal com reflexiona en un recent debat a l’Hospitalet, dins el cicle Narratives Perifèriques (i que va recollir Sentit Crític).
De Kiko Amat a Anna Pacheco
Així doncs, existeixen uns trets característics que permetin agrupar una sèrie d’escriptors (o d’algunes de les seves novel·les en concret, millor dit) sota aquests paràmetres? Sens dubte, el que sí que és constatable que s’ha produït un boom de novel·les en les quals els protagonistes habiten escenaris perifèrics de l’àrea metropolitana de Barcelona. I que ha succeït en la darrera dècada, més o menys.
Ilustració del cicle Narratives Perifèriques a L’Hospitalet, del col·lectiu Akhelarre / D.S.
Pérez Andújar ha retratat amb tendresa i detallisme el seu Sant Adrià de Besòs natal a Paseos con mi madre. Kiko Amat ha descrit la vida de barri a Sant Boi i altres municipis arquetip del Baix de Llobregat. Més recentment, Anna Pacheco ha evidenciat les diferències socials entre Barcelona i la perifèria a Listas, guapas, limpias.
Aquests darrers dos autors, de fet, havien de participar en un debat batejat com Narrativa, classe i perifèries, organitzat per la llibreria terrassenca Synusia la mateixa setmana de l’esclat del confinament. Maria Cardona, llibretera i una de les impulsores del debat, explica que el caràcter biogràfic i autobiogràfic de les històries és un dels trets.
I per descomptat, l’autoreferencialitat (implícita o explícita) a la classe obrera. “Hi ha un clar exercici de mirar enrere als espais de la nostra infantesa i a la nostra pròpia classe. I es fa sense caure en la temptació de donar-los una pàtina extra de sordidesa –la glorificació d’allò quinqui, que diu Layla Martínez– ni de romanticisme”, afegeix. Un altre tret característic és emprar la llengua castellana i nodrir-se d’històries del que avui dia es reivindica com a cultura xarnega.
De fet, el 2019 es va organitzar el primer Festival de Cultura Txarnega, impulsat per Brigitte Vasallo, tot suscitant un tens debat en l’àmbit de les esquerres. I és que part de l’independentisme l’acusava de ressuscitar un conflicte inexistent, mentre que Vasallo replicava que volia reapropiar-se d’un insult històric i fer memòria del que ha estat el fet xarnego a Catalunya.
Tanmateix, les identitats compartides entre independentisme i cultura xarnega són ja evidents, com ho mostra un adhesiu i samarretes del CDR de Terrassa, que diu: Orgull Xarnego.
Al debat de Synusia també estava convidat Valentín Roma, escriptor de Ripollet i actual director de La Virreina a Barcelona), qui l’any passat va publicar Retrato del futbolista adolescente. També s’acostuma a integrar en aquest grup Luna Miguel (El coloquio de las perras), Miqui Otero (Rayos), Toni Hill (Tigres de cristal, a Cornellà), Empar Fernàndez i la cineasta ripolletenca Belén Funes (La hija de un ladrón).
Per què triomfa ara?
Un dels dubtes, potser, és per què ara. Conversem amb les dues llibreteres de Macondo, Estefania Abásolo i Anna Mora. Dispara primer Abasolo: “Jo, com a xarnega, catalana de pares andalusos, connecto amb aquests tipus d’escenaris i situacions. M’he criat en un barri obrer, d’extremenys i aquest tipus d’històries et recorden el teu veí o algú de la teva infantesa, quan fèiem EGB”.
Francesc Candel, qui va escriure ‘Els altres catalans’ l’any 1964 / CEDIDA
Anna Mora hi afegeix: “A nosaltres, les filles de la immersió lingüística, ens agrada trobar autors com Pérez Andujar, Toni Gil, Empar Fernàndez, que ens parlen d’aquesta realitat que hem viscut nosaltres i que ens fa sentir part del barri, amb orgull”. Del cinturó roig, de barris de vegades estigmatitzats: “Però també ens apropa a qui no ho ha viscut. I explica el boom”.
Un boom que ara passa per Barberà, encara que Barberà –o el Baricentro– sigui un lloc de pas. Un nus de carreteres. Si no hi vius, ràpidament el deixes enrere, diuen les males llengües. Parlem amb el barberenc Tomás Pardo, especialista en còmic, qui tampoc veu clara l’etiqueta de literatura perifèrica. “No ho veig com un gènere. Crec que explica la seva infantesa i cadascú ho farà d’allà on ha crescut”. I afegeix: “Si Rocío Jurado escrivís una novel·la, la situaria a Chipiona, perquè és d’allà”. Pardo coneix perfectament els escenaris del centre comercial. “Abans no hi havia res similar! Ni Alcampo ni El Corte Inglés a Sabadell; havies d’anar a Barcelona a comprar certes marques”, rememora. I tanmateix, diu, “encara tinc amics que segueixen venint a Baricentro com si fos Disneylàndia, només cal veire el pàrquing de cotxes, tot ple”. Ha decaigut una mica, conclou Pardo, però segueix de gom a gom. I omplirà de vivències els nens i adolescents d’avui.
Ara bé, calculadora en mà, seria fàcil calcular quantes infanteses hem llegit (i vist en cinema) que passin a l’extraradi. I quantes que reflecteixin una classe mitjana o benestant de la ciutat. Almenys, des del temps de Francesc Candel.
*La novel·la ‘Baricentro’ (Reservoir Books, 304 pàgines) va arribar a les llibreries coincidint amb els dies en què començava el confinament. La crisi ha posposat el viatge de Migoya a Catalunya per fer la presentació ‘in situ.
