Publicitat
JORDI SERRANO

Posem portes al camp

[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]

Aquests dies estem descobrint moltes coses de cada un de nosaltres i de la societat en què vivim. Una societat a un ritme desenfrenat, en què ningú no té temps per a res, de cop i volta un senzill virus l’ha frenat en sec. Tanta tecnologia, tanta ciència, tanta economia, tanta burocràcia, tanta supèrbia i un simple virus ha capgirat la Terra. Fins i tot capsigranys rematats com Donald Trump i Boris Johnson, el segon infectat per la Covid-19 –justícia poètica–, en temps rècord han hagut de rectificar fent un ridícul espantós. Soc contrari a dir a pilota passada s’havia d’haver fet això i allò. Ara bé, hi ha persones que havien avisat. L’any 1997 Josep Fontana en el llibre Introducció a l’estudi de la història escrivia: “Els científics han anat adonant-se que no havien enfocat bé el problema. Si es plantejava com una guerra entre l’home i els microbis, és clar que els microbis l’havien guanyat fins ara i els guanyarien sempre: són més nombrosos que nosaltres i evolucionen més ràpidament (han après a ajustar-se als canvis de l’entorn amb mutacions o amb diverses formes d’adaptació natural). El problema és que el ràpid creixement de la població humana i la seva destrucció del medi natural han alterat uns equilibris complexos que no entenem prou i han desencadenat efectes imprevistos. O aprenem a viure més racionalment en un món en què cada vegada hi ha més éssers humans i menys recursos, o els microbis que competeixen amb nosaltres guanyaran fàcilment aquesta guerra”.

Publicitat

Cal que la humanitat, doncs, es torni més humil. Una de les ensenyances del que vivim és que hem de posar portes al camp de la globalització. De fet, la revolució industrial a Anglaterra va començar amb una revolució agrícola que va tenir com a símbol el tancament dels camps de tota Anglaterra, en deien els enclosure. Crec que cal fer el mateix. De cada producte que consumim cal que una part, jo no sabria dir quin percentatge, ha d’estar fabricat a prop. Així aconseguiríem tenir tecnologia pròpia i capacitat productiva que per a la pròxima crisi ens permetés fàcilment incrementar la producció, sigui de mascaretes, de respiradors, productes farmacològics o de qualsevol altra cosa que la pròxima crisi ens reclami amb promptitud. Que l’exèrcit hagi de fabricar Paracetamol, ja que la indústria farmacèutica espanyola és incapaç perquè depèn de proveïments de la Xina, és un fracàs de dimensions descomunals de FarmaIndustria, la patronal farmacèutica espanyola.

I per acabar, estic xocat que tinguem el doble de morts que Terrassa. Per més que hi doni voltes no entenc on pot raure la raó.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top