JOSEP GISBERT

Quan es perd l’autoritat

[Per Josep Gisbert, periodista]

Quan en una democràcia es restringeixen els drets i les llibertats individuals i col·lectives en nom precisament de la democràcia, és que alguna cosa no funciona. És més, quan això passa és que la democràcia està deixant de ser-ne. La diferència quan aquestes limitacions es produeixen en una dictadura és que són ràpidament i fàcilment reconeixibles, perquè en realitat hi són consubstancials, però quan apareixen en una democràcia costen de discernir perquè són disfressades i dissimulades per tal que no puguin ser identificades, justament, com a comportaments impropis de la democràcia i sí propis de la dictadura. El resultat és que aquestes últimes conductes són molt més perilloses perquè aparenten el que no són.

En una dictadura, l’enemic és clar. En una democràcia, és difús. Tothom entén, per exemple, que el règim de Francisco Franco va ser una dictadura, però no tothom veu que el govern de Pedro Sánchez corre el risc d’anar pel mateix camí. És obvi que entre l’un i l’altre hi ha innombrables diferències i que, a la pràctica, no es poden comparar, però precisament per aquest motiu és profundament preocupant que el segon comenci a tenir semblances amb el primer. A Catalunya se sap molt bé què vol dir que es vulnerin els drets de gran part de la població que vol assolir la independència i que ha estat greument reprimida primer durant el govern de Mariano Rajoy –la brutalitat policial de l’1-O, l’empresonament dels dirigents independentistes…– i després durant el de Pedro Sánchez –la brutalitat policial contra les protestes per la sentència de l’1-O, la detenció de membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) amb proves falses, el manteniment a la presó dels dirigents independentistes…–, en tots dos casos esgrimint, a més de la sacrosanta unitat d’Espanya, la democràcia com a bandera. I potser per això Catalunya està en millors condicions que ningú per detectar tics autoritaris allà on només hi hauria d’haver l’aplicació d’unes normes democràtiques determinades.

I això és exactament el que li passa a Pedro Sánchez i el seu govern en la gestió de la crisi del coronavirus, que té un capteniment autoritari, amb detalls més de dictadura que de democràcia. O no desprèn autoritarisme pels quatre costats una declaració d’estat d’alarma, que en realitat és un estat d’excepció encobert, des del 14 de març fins, de moment, al 7 de juny a l’empara del qual l’exèrcit ha sortit al carrer –i en molts indrets tan sols a exhibir-se– i la policia ha actuat amb mètodes abusius i desproporcionats? O tot això no és així quan, a més, l’estat d’alarma era absolutament innecessari perquè n’hi havia prou amb la llei espanyola de sanitat i altra legislació vigent per fer exactament el mateix?

O no és propi d’un tarannà autoritari la recentralització de competències i l’absorció de totes les facultats en matèria de salut quan resulta que l’administració central en desconeix el funcionament perquè estan transferides íntegrament a les autonomies? O no és autoritària l’obsessió per tenir el comandament únic en lloc de deixar les decisions en mans de qui més saben com van les coses, que són els governs més propers als ciutadans? O tot això no és així quan, a més, Alemanya ha demostrat que la gestió es pot fer molt millor en plena col·laboració entre el govern federal i els dels länder? No cal anar a l’Hongria de Viktor Orban per comprovar com l’autoritarisme s’obre pas a certs racons d’Europa. N’hi ha prou de fer una ullada al voltant per constatar-ho. A última hora, l’autoritarisme és l’estadi en què cau el poder quan perd l’autoritat. I d’autoritat els poders de l’Estat espanyol fa molt temps que n’estan mancats, governi el PP o governi el PSOE.

Publicitat
Comentaris
To Top