[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Quan Juli Fernández va pintar carrers i cruïlles de Sabadell amb la idea del petó i l’adéu escolar vaig pensar que només era una poca-soltada, un acudit efímer, una degradació de la ciutat, feta de forma fàcil, perquè no es canviava a una urbanitat millor, sinó que només es senyalitzava. Fins al punt que allò precari esdevé estructural, amb la inversió de forma i contingut.
I ara resulta que érem uns avançats! Perquè Barcelona fa el mateix amb l’excusa de la pacificació del trànsit després de la Covid-19.
Deplorable: hem inventat la NO-ciutat. És fer de l’espai urbà un videojoc; viure dins la imatge, rodejats del lluent i el fosforescent, ens separem del color natural de l’arquitectura i els materials per acabar absorbits dins la senyalística. És la implantació del NO-lloc, del vernís, del simulacre.
Ara bé, aquest canvi calia consolidar-lo, com tantes ciutats civilitzades han fet, amb l’ampliació efectiva del paviment. I tanmateix hi ha llocs que ho han sabut fer sense gran despesa, sense rebentar el que ja existeix. Simplement completant el que hi ha, amb obra nova al costat.
En síntesi, el poder actua sobre l’espai públic i cal que ho faci. Però la clau és fer-ho al llindar més elevat de qualitat i no solament con un gest fàcil de marcar el territori.
