Per Xavier Mayor, doctor en Biologia i director del despatx Estudi Xavier Mayor et al SL
Imatge de Berta Tiana.
Una anàlisi general del territori, especialment d’aquell amb més influència antròpica, posa en relleu que ha estat tractat essencialment al marge o sense consideració dels valors que participen del Capital Natural. La interacció dels humans i els territoris no sols no és innòcua per al nostre país sinó que, com que és una aproximació «globalitzada» (globalment acceptada), tampoc ho és per al planeta. Una aproximació que és una mala herència que implica una pèssima dinàmica per al present i el futur immediat.
De fet, els organismes d’àmbit internacional que n’han de tenir cura, així com alguns dels professionals implicats, estan mirant de promoure una aproximació més sòlida i consistent que l’actual des de l’ecologia aplicada i la idea de sostenibilitat. Aquesta nova comprensió ens permet abordar aquest tema sense coartar que es puguin satisfer les necessitats del humans, això sí, de manera força menys lesiva que l’actual. Així, fa uns anys es va formular la posada en valor del territori com a infraestructura que ens cal per poder existir com a societat o comunitat d’humans. Aquesta nova visió (més real, més completa, més ben fonamentada i, per tant, clarament menys esbiaixada) ens pot facilitar la progressiva conversió del territori cap a una «infraestructura verda» real i funcional.
Efectivament, la Unió Europea ha definit aquesta infraestructura verda com una xarxa de zones naturals i seminaturals, i d’altres elements ambientals, planificada de forma estratègica, dissenyada i gestionada per proporcionar beneficis ambientals, econòmics i socials a través de solucions naturals i per a la prestació d’una extensa gamma de serveis ecosistèmics a les persones. A més, la seva implantació pot reduir la dependència de la «infraestructura gris», que és la que ha estat establerta al llarg dels segles pels humans, i que sovint és força més costosa de construir i de mantenir.
Un territori sense una lectura i plantejament sòlids d’infraestructura verda acaba inexorablement sent més aviat una acumulació d’espais altament pertorbats per falta de valoració i per disposició d’infraestructures implantades més aviat per imposició al territori preexistent que no pas per acomodament i respecte ambiental. A hores d’ara és imperatiu que ens plantegem seriosament aquesta aproximació diferent en la qual tota proposta o acció d’incidència territorial s’emmotlli al territori preexistent i, sobretot, no s’imposi sobre ell, ans al contrari, que en aquest emmotllar-se al territori també s’aconsegueixi millorar-lo d’una manera sòlida i substancial.
Imatge de Marc Montlleó.
Tanmateix, per encarar aquesta infraestructura verda cal aproximar-se al territori de manera substancialment diferent: això implica fer una revisió profunda de conceptes i idees preexistents que són erronis o falsos, precisament perquè la seva valoració s’ha basat exclusivament en atributs o valors que giraven l’esquena a l’ecologia i la biologia. Per exemple, com podem tractar bé els espais forestals si el punt de partida és considerar que els boscos han d’estar «nets» (això vol dir sense sotabosc, i no sense deixalles) per estar «sans», ja que els boscos «bruts» es degraden i moren? Avui sabem que retirar el sotabosc d’un bosc implica malmetre al voltant del 80% de la biodiversitat que atresoren. A més, per si fos poc, se’ls tracta com si fossin els responsables de molts incendis forestals. Res més lluny de la realitat. Els boscos, tal com els entenem, van aparèixer fa uns 200 milions d’anys en l’evolució, la qual cosa fa que prosperessin bé durant aquest període sense necessitat de ser tractats pels humans, que no existien fins fa relativament poc. I encara més, quant als espais forestals se’ls fa tàcitament responsables dels incendis forestals. Cal recordar que prop del 95% de les causes del incendis són d’origen antròpic i no naturals (a banda que entre les naturals no n’hi ha cap que determini que el bosc s’incendiï ell mateix). Per tant, si es vol tractar silvícolament els boscos, no cal buscar excuses ni coartades en suposades bondats o maldats de la natura sinó assumir certes circumstàncies com a decisions volgudes pels humans, decisions que en tot cas estaran més ben o mal fonamentades i que, com tot el que fem, comporten responsabilitat.
La comprensió, valoració i gestió de la infraestructura verda requereix, doncs, posar en valor ecològic el territori, sobre la base d’atributs i valors que tinguin en compte l’ecologia i la biologia. Efectivament, la biosfera s’ha tractat tradicionalment com un recurs del qual es pot no només disposar sinó abusar. I és des de l’ecologia aplicada que sabem que és contraproduent seguir tractant-la així.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
