Oci i cultura

Lluís Llach: “Volia salvar el món amb quarteta i mitja”

Va presentar ahir a La Llar del Llibre la seva novel·la ‘Escac al destí’. A banda novel·lista, també ha estat cantautor de la Nova Cançó

Llach conversant amb el D.S. poc abans d’arrencar a La Llar del Llibre/ VICTÒRIA ROVIRA

En els darrers anys has estat prolífic amb la novel·la. No estàs escrivint lletres de cançons?

No, no faig músiques. No en faig des de l’any 2007, que em vaig retirar. I com que a més vaig trobar una manera de desfogar-me, que és matar la gent a les novel·les… Doncs estic encantat de la vida!

Què és el que més t’aporta d’escriure no pas cançons sinó novel·les?

No et diré res interessant: la felicitat pròpia. Poder escriure un món imaginari. Fer dir als altres el que vols… Ets Déu!

I amb les cançons no és així també?

No hi té res a veure. Jo començava preparant les músiques i després ja feia les lletres, que s’havien d’adaptar a la mètrica de la música. Jo volia salvar el món i Sabadell amb una quarteta i mitja. Però amb una cançó no vaig entrar mai en matisos d’una persona. En tres minuts havies de definir-ho tot. En canvi, amb una novel·la puc estar descrivint una cadira durant dues pàgines, fins que la lectora se senti totalment avorrida! No és per semblança, que em fa feliç, sinó perquè són totalment diferents.

I què t’ha sorprès del procés creatiu?

La descoberta és que no m’agrada tant escriure, sinó corregir. Trigo dos o tres anys a escriure una novel·la. I llavors la corregeixo, refinant les paraules… Sembla una bajanada!

Doncs ja tens una altra via laboral. Per cert, encara tens el Celler Vall Llach, al Priorat?

El fill del meu soci és enòleg, així que ara ho he pogut deixar en mans seves. De la mateixa manera que en els primers anys havia de participar d’una manera més activa, ara delego.

I com ha estat la collita de l’any de la Covid?

El problema del vi comença abans de la pandèmia. I durant. Bàsicament les pluges i el míldiu. Malgrat ser el Priorat (que té fama de ser una zona molt sana, amb terra adusta i que fa aguantar bé el raïm), ha anat malament. Tots els cellers hem perdut entre el 50% i el 80% de la verema. El meu celler s’ha especialitzat molt en el mercat exterior, perquè aquí no volíem ser vi de cantautor. Per tant, hem pagat un preu molt car als Estats Units, pels aranzels de Trump. I també per la crisi espanyola (no l’econòmica, sinó la democràtica, que ja l’havíem pagat abans…). Serà un any molt difícil per als cellers.

Lluís Llach, a la presentació del seu llibre a la Llar del Llibre/ VICTÒRIA ROVIRA

I de la pandèmia, n’hem après res?

Oi tant! A mi m’ha educat molt. En aquesta vida vivim sobre paràmetres banals. I de cop i volta, la pandèmia ens posa sobre les necessitats vitals. I t’adones de les banalitats que podem netejar.

Sent nascut a Gasteiz, no puc deixar-te de demanar per Campanades a mort. Com vas viure el procés ceartiu de dita cançó? Com vas viure els fets del 3 de Març al País Basc?

Va ser tan bèstia… Hi va haver tanta crueltat, en envoltar l’església, llançar-hi gas lacrimògen i després tirotejar-los mentre sortien… Durant la composició, em va afectar molt que alguns dels nanos fossin tan joves, de 17 anys, per a un règim moribund que moria matant… Quan sents la cançó, crec que es nota.   

Has fet política de moltes maneres, com la música. Però també al Parlament i ja fa 3 anys que va acabar la teva legislatura. Com la valores?

Sempre dic –i em sap greu, perquè hi tinc molts amics–que el Parlament està concebut com l’òpera. El que passa és que en una democràcia del segle XIX feia servei. Però ara la societat està en un pensament i en el funcionament molt més endavant. La separació entre ciutadania i representants parlamentaris cada dia és més llunyana. El Parlament està anquilosat. Fa un servei, quin remei, però una República de futur ha de plantejar-se un sistema participatiu més poderós.

Quimi Portet diu que ell no fa reivindicació política, que escriu per oblidar…

En aquell temps, cantar en català ja era una reivindicació! Nosaltres ho teníem molt fàcil. Els Setze Jutges una de les coses que quedava instaurada era que cantàvem en català per defensar la llengua i cultura catalana, durant el franquisme. Cantar en català ja era una posició política. Era una ideologia, no un sentiment. En la Cançó no es preguntava si eres de dretes o d’esquerres, s’entenia que eres antifranquista. I si el sistema era el franquisme, llavors eres antisistema.

Vas conèixer personalment Guillem d’Efak, el negre de Mallorca, que va viure a Sabadell uns anys.

Ais! Guillem d’Efak no ha sigut mai apreciat, ni reconegut com es mereixia. Dins del món de la Cançó, tenia una personalitat molt especial. Extraordinària. Ens treia a tots de les definicions aquelles precises. Si els americans tenien en Ray Charles, nosaltres teníem en Guillem d’Efak.

El pas misteriós i fugaç de Guillem d’Efak per Sabadell

Comentaris
To Top