Opinió

Menys diaris, menys plurals

S’ha de reconèixer el poder de captivar que tenen els diaris impresos. Asseure’s a una taula de qualsevol cafeteria o bar de la ciutat per endinsar-se en la lectura de la premsa diària és un ritual del tot complaent. També es pot optar per fullejar d’una revolada les planes impreses per assedegar-se ràpidament de l’actualitat. Modalitats diverses per actualitzar el noticiari, sigui local, nacional o internacional. Això va a gust de l’usuari. En aquesta pràctica de la lectura dels diaris de ben segur que hi ha infinitat de pautes. Des del que va directament als esports, el que xafardeja a les necrològiques o bé enfila veloçment la contraportada. És cert que el paper permet aquestes i altres pràctiques que han marcat la cultura de la lectura de l’actualitat.

L’aparició dels llibres electrònics aventurava una imminent desaparició de l’edició impresa que sortosament no ha succeït. Segons dades de la federació espanyola de gremis d’editors, el 2017 a Catalunya el 62,7% de població era lectora de llibres en el seu temps de lleure. En relació al format només hi ha dades disponibles pel conjunt de l’Estat. En aquest cas, un 19,3% de la població llegeix en suport digital i paper. Per tant, llegir en format digital no exclou que es continuï fent-se en format paper. D’altra banda, el 40,3% de la població lectora només ho fa en paper. Afirmar que l’ús d’un format per difondre els continguts d’un mitjà és determinat per a la subsistència no és del tot veraç. Més aviat depèn dels continguts que hom genera i difon, i si l’accés és gratuït o de pagament. Sembla que la tendència ens indica que estem convertint-nos en usuaris multimèdia. I sortosament, continuarem gaudint del plaer de remenar a les lleixes de les llibreries per trobar les novetats que no s’ha detectat a la xarxa o bé has conegut a les pàgines del diari.

Un dels subproductes d’aquest interès pel que es publica als diaris, i per tant susceptible de ser llegit i difós, són els clàssics reculls de premsa. Si un fet no es publica, no existeix. La preocupació de molts responsables de l’administració pública, càrrecs electes o bé directius d’empreses i corporacions rau precisament en l’accés de la ciutadania a la informació. Una societat ben informada, i amb criteri, atemoreix de valent l’establishment públic i privat. Per això, la reducció o desaparició de mitjans de comunicació, o fins i tot el control, és una pràctica deshonestament buscada. I ja no parlem de les publicacions municipals de tramesa gratuïta amb vocació d’aparença de diari. Sovint, la suposada informació esdevé propaganda.

L’aparició i la pèrdua de capçaleres de diaris al nostre entorn ha estat significativa al llarg de les darreres dècades. Avui encara comptem amb mitjans en format paper i d’altres digitals que fan una excel·lent tasca per garantir la pluralitat i la informació professional. Tort plegat, gràcies als periodistes, col·laboradors, lectors i editors. Ara per ara al Vallès, en format paper i també en digital, destaquen El 9 Nou al Vallès Oriental, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, Tot Sant Cugat i altres publicacions del grup Totmedia. I en l’àmbit més local i només digital, apuntar el nostrat i oportú iSabadell o el NacióSabadell del grup NacióDigital. Tots ells són el testimoni d’un sector vital per garantir el dret a la informació. Malauradament les edicions d’El 9 Nou de Sabadell i de Terrassa, l’edició de La Vanguardia Vallès als anys noranta o bé el refundat El 9 Punt (més tard convertit en El Punt del Vallès Occidental) són una mostra d’allò que s’ha perdut, però també han estat l’escola de nous professionals de la comunicació i del periodisme. Les empreses editorials, com moltes altres coses no són eternes. Amb tot, la vocació d’informar i desvetllar l’opinió pública transcendirà i mutarà en un entorn canviant i àvid d’informació contrastada i plural. @manelcunill

“Una societat ben informada, i amb criteri, atemoreix de valent l’establishment públic i privat”

To Top