[Per Albert Solé Bonamusa, periodista i director del D.S.]
Diumenge vaig anar a la Nova Creu Alta amb el meu fill petit de 6 anys. Li encanta jugar a futbol. Tot el dia em demana que juguem, que fem passes, o que li xuti a la porteria que li van portar els Reis. I quan estem a casa em demana que li posi partits a la televisió, jugui qui jugui. Al fill gran no li agrada el futbol, i encara menys jugar-hi. Són diferents. Diumenge al matí els vaig dir que a la tarda aniria al camp a veure el Centre d’Esports perquè era un partit important i l’equip ens necessitava i els vaig preguntar si volien venir. El petit va dir que sí de seguida, el gran va dubtar, però va preferir quedar-se a casa.
Jo vaig néixer a Sabadell i hi vaig viure durant 27 anys, però els meus fills no. Ells són i se senten rubinencs. Per això, quan els dic que m’acompanyin a veure el Sabadell no el senten com a seu. És l’equip del poble del pare. Però el petit vol venir. Si hi ha una pilota pel mig, li agrada. Durant tot el partit no para de xerrar. Comenta les jugades, em pregunta el que no entén, i crida i s’exalta quan considera que el que veu és una injustícia. Quan marca Pol Ballesteros –l’1-0– veu com jo m’aixeco i canto gol i m’abraça. Està content perquè em veu content.
I des de gol, veu com començo a patir. El cronòmetre s’alenteix i l’equip es va aculant. El Cornellà colla. El Sabadell perd temps, i això que és humà en un equip que està angoixat per tornar a guanyar acaba sent la seva condemna. I arriba el temps afegit. Manucho remata de cap al travesser. Jo em poso les mans al cap i esbufego. Ell em mira encuriosit. I en el minut 94 Roberto s’espanta en un córner, no rebutja amb la contundència necessària i la pilota queda morta. I gol.
Cap avall. Els jugadors agenollats a la gespa no ho entenen. Jo tampoc. Ni les 4.000 persones del camp tampoc. El Jan tampoc ho entén. Mentre sortim del camp per anar a buscar el cotxe em pregunta què ha passat. Miro d’explicar-li com puc. I em diu: “Papa, podré venir a veure tots els partits del Sabadell?”.
Com fer que els nens s’aficionin a un equip que no guanya sempre ni marca gols de fantasia? Doncs fer-los sentir les emocions de l’esport. L’alegria, els nervis i la decepció. I això només es pot sentir de debò al camp.
