Fa setmanes que parlem del coronavirus i hem passat totes les fases de la desinformació, en una cursa desbocada cap al fenomen que el Marc Argemí defineix molt encertadament com l’apocalipsi cunyat. Deixant a part les fake news i l’efecte difusor de les xarxes socials, la reacció del públic a la cobertura mediàtica del Covid-19 ha passat en només un mes de l’escepticisme indignat al pànic injustificat.
Quan es va començar a parlar de la possible cancel·lació del Mobile World Congress, confesso que vaig reaccionar amb tant escepticisme com gairebé tothom.
“Suspendre l’esdeveniment mundial més gran de la indústria de la tecnologia mòbil, un dels motors de Barcelona, per una grip? Estan bojos. Segur que és una cosa de la guerra comercial entre la Xina i els EUA. Ens enganyen. No deien que la tercera guerra mundial sortiria d’una cosa així? A més, mira, ja hi havia una novel·la que ho preveia”. Estava claríssim…
Poc a poc ens vam anar fixant en anècdotes llunyanes (qui no ha perdut 10 minuts veient el vídeo en time lapse de la construcció de l’hospital a Wuhan?), i ens vam indignar –amb raó– amb les cobertures televisives que situaven un periodista amb mascareta a l’entrada d’un hospital… abans que hi hagués cap contagi! I vam celebrar –també amb raó– la “lliçó de periodisme” de Lorenzo Milá, sense mascareta, rebaixant la intensitat de l’alarma.
Mentrestant, la feina dels metges epidemiòlegs i responsables de la gestió sanitària comunicant els efectes del virus va ser impecable per evitar l’alarma social: donaven resposta a l’angoixa creixent de la població, amb missatges de calma i crides a la vida normal, que clarament contrastaven amb la gravetat cridanera dels missatges de l’OMS. Però, vist on hem acabat, potser necessitàvem menys calma i més comprensió real del problema.
Tota la informació que hem tingut no ha servit per entendre la gravetat de la pandèmia del Covid-19 fins que probablement ja és massa tard. I és que ens vam equivocar amb les preguntes: l’important no era la taxa de mortalitat del virus en si –relativament baixa–, sinó la de contagi –molt alta–, i el problema no eren les persones afectades per la malaltia, sinó l’efecte d’una infecció massiva, ràpida i descontrolada del coronavirus en el sistema sanitari.
El risc sempre ha estat el col·lapse del sistema, que ens quedem sense cobertura mèdica, sense metges, sense hospitals –i això sí que tindria una “taxa de mortalitat” devastadora, com s’entén molt bé–.
I és un risc real i imminent, i per tant les mesures han de ser rápides, radicals, dràstiques i expertes –no només polítiques–: com més ràpidament es prenguin i més intenses siguin, més curt serà el procés. Ara no és el moment de preguntar-nos què ha fallat o si s’haurien pogut prendre decisions millors i més ràpidament -segur que sí-. I tampoc és moment d’exigir mesures de compensació econòmica al Govern -que caldrà exigir, intensament, més endavant-. Ara el que toca és fer cas de les indicacions de les autoritats i carregar-se de paciència.
En l’era Trumpiana de celebració de la ignorància i l’individualisme estúpid –que abracen, a casa nostra, els líders infectats de Vox, o els ciutadans que aprofiten les mesures contra la pandèmia per escapar-se a esquiar o a les platges valencianes–, cal reaccionar amb més intel·ligència col·lectiva que mai, amb responsabilitat, civisme i sentit comú. Quedem-nos a casa. Aplanem la corba.
