Ara fa molts anys, més de 60, la venda ambulant d’aigua pels carrers de Sabadell era molt usual a més de necessària. Els camions que repartien aigua de Sant Feliu del Racó, per exemple, s’aturaven a les cantonades i amb aquell peculiar mequi-mequi-mequi del seu clàxon avisaven de la seva presència. Veïnes i veïns sortien amb càntirs, garrafes, olles i altres estris i, per un preu més aviat mòdic, el repartidor/conductor els hi omplia mitjançant les aixetes del darrere del tanc. Era la denominada aigua de boca, per beure, cuinar i fer el cafè i les tisanes. L’altra, la de rentar, fregar o regar, els que no en tenien a casa, l’havien d’anar a buscar a la font pública. A la ciutat hi havia una xarxa de fonts públiques situades en cantonades més aviat estratègiques.
A partir del 1949, quan es va crear la CASSA, Compañia de Aguas de Sabadell, l’aigua va anar arribant a totes les cases. Les empreses ja en disposaven. Aleshores hi havia el costum d’anar a buscar l’aigua de beure a les fonts naturals del rodal de Sabadell, n’hi havia més de trenta. Però qui no hi podia anar, s’havia d’esperar que passés el camió, aquell del mequi-mequi. El boom de l’aigua embotellada encara trigaria a arribar.
El gel també era un producte de venda ambulant. Primer amb carros tibats per cavalls i més tard amb camions, les barres de gel anaven de la fàbrica als consumidors. Aturat el vehicle a la cantonada, amb un ganxo apropiat, el mosso venedor feia lliscar les barres fins a una cisalla rudimentària, en forma de trident, i l’anava tallant. A dues peles el tros que cabia dins d’una galleda, i que coincidia amb l’espai que hi havia a la nevera.
L’aparició i proliferació dels frigorífics, a finals dels 50 i primers dels 60, va fer desaparèixer les neveres de gel i, per tant, el gel en barra de les cases. El frigorífic, també anomenat frigider per alguns, o nevera elèctrica per la majoria, va ser el primer electrodomèstic que va entrar a les llars.
El cafè també s’havia venut de forma ambulant. Amb un carretó i una trompeta, el Magí anava pels carrers. Al crit de: “Cafèeeee!!”, les dones sortien amb els pots i, per deu o vint cèntims, els hi omplia de cafè amarg, fosc, calent i fumejant. Els migdies, i durant anys, va ser molt usual aquesta pràctica. Magí Marcé, que volia ser manyà, però va ser alcalde, es va haver de dedicar a la venda ambulant de cafè quan els empresaris del metall li van declarar el pacte de la fam i no trobava feina enlloc. Abans de regentar El Diluvio, es va dedicar a la venda ambulant de cafè.
Per estètica i per pompositat, la venda ambulant més peculiar la protagonitzava el senyor dels càntirs. La seva figura cridava molt l’atenció. Podia venir de llevant, del sud o del centre, però sempre amb una singular simpatia. D’un tros lluny es distingia aquella estampa: una mula carregada fins al capdamunt de càntirs i tota mena de gerres i gerros i, al seu costat, aquell venedor. S’aturava a la cantonada i, fos amb un xiulet o una petita trompeta, es feia sentir i notar. De vegades, n’hi havia prou amb el dringar dels cascavells que duia la bestiola. Pels colors i decoració del gènere es podia endevinar la procedència.
Aquells estris no anaven destinats a la decoració. Eren atuells necessaris per a les llars. Luis Mariano, tenor basc criat a França, a la cançó El botijero, cantava: “El agua fresca de mis botijos. Igual refrescan al pobretón. Que aquel buen hombre, que en su cortijo. Hace el papel de señorón”. Lletra que reflectia, amb fidelitat, la situació econòmica i social de l’Espanya d’aleshores. Eren els anys 50.
El ‘manteqüero’
Segurament, però, el venedor ambulant més esperat aquells temps, tant per la mainada com pels grans, era el manteqüero. Una època en què el mot utilitzat per definir aquelles dolces i gelades delícies era mantecaus. N’hi havia de nata, de xocolata i de vainilla. Eren gelats, sí, però tothom els anomenava amb aquell malnom. Amb el nostre idioma prohibit i perseguit durant tants anys, aquell mot semblava correcte del tot. El venedor es coneixia com el manteqüero, esclar. I la botiga d’aquella senyora que també en venia era ca la manteqüera, naturalment.
Ell recorria els carrers de Sabadell amb el seu davantal blanc i el seu amable i vistós carretó. Es distingia pels seus crits oferint la mercaderia, mentre anava tibant aquella singular andròmina amb rodes que quedava rematada per dues aparatoses tapes còniques. Sembla que la forma d’aquelles tapes evitava l’entrada de calor a l’interior dels recipients del producte.
Els gelats podien ser de cucurutxo o quadrats amb galeta, els primers els omplia de boles de gelat mitjançant una cullera semiesfèrica i els altres amb un motlle adient i fàcil de manipular.
Més tard, marques com Camy, Miko o Frigo van omplir els bars, i altres comerços, d’armaris congeladors per dispensar els gelats. Hi havia molta més varietat: els clàssics de tall, els de terrina, els de cucurutxo i, també, els polos de taronja o de llimona. La fi dels manteqüeros.
