Ciutat

Els exempleats de Caixa Sabadell, a l’‘exili’ o al carrer

Vuit anys després de la desaparició de l’entitat i cinc després que el BBVA comprés Unnim, 201 antics treballadors en excedència es veuen obligats a escollir entre marxar de Catalunya o plegar

Façana de l'edifici històric de Caixa Sabadell, al Carrer de Gràcia / LLUÍS FRANCO

L’ombra de l’ERO és allargada. Quan a finals del 2012 el BBVA va plantejar sortides alternatives als treballadors que havia heretat d’Unnim (fusió de Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu), molts empleats van decidir acollir-s’hi. L’empresa havia de desprendre’s d’uns 1.200 treballadors com a part dels objectius de sanejament del banc català.

D’acord amb els sindicats, el BBVA va oferir als empleats una sèrie de prejubilacions, excedències voluntàries, dimissions incentivades i acomiadaments amb indemnització. A 569 persones se’ls va oferir també la possibilitat de traslladar-se a d’altres oficines del Grup BBVA. D’entre els treballadors sortints, 201 van optar voluntàriament per l’excedència.

Amb variacions segons la categoria i antiguitat del treballador, les condicions eren les següents: s’oferia una retribució d’entre el 30 i el 40 per cent del sou fix anual; es garantia el retorn del treballador a l’empresa amb el mateix sou en un període màxim de cinc anys; i si un cop passat aquest temps l’empleat no acceptava el lloc de feina, aquest podia rebre una indemnització.

Els excedents podien treballar i conservar la retribució, sortir del país i crear empresa; però cada cert temps havien de donar senyals de vida. I, en cap cas, treballar per a la competència del BBVA o per a immobiliàries o assegurances, segons expliquen els treballadors.

Un caramel enverinat?

“Era la millor oferta sobre la taula, però vam escollir per por. Ens deien que si no acceptàvem farien un ERO”, explica un antic treballador, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, “si ens van oferir aquest tracte és perquè el cost social que hauria tingut l’ERO pel BBVA era massa alt. Que es parli bé de tu és vital per un banc, de manera que ens van tapar la boca amb diners”.

Als dos centenars de treballadors que van escollir l’excedència se’ls va prometre que tornarien al banc, i que en tres anys arribaria la primera oferta, però segons ells no va ser així. “No estaven obligats a agafar-nos en tres anys, però mai es van posar en contacte. I a la gent que ho va demanar, li van dir que no. Que no hi havia places a Catalunya”, explica la Magda Enrech, extreballadora de Caixa Sabadell.

“D’ofertes de reincorporació als tres anys no se’n va fer cap”, confirma la Mónica Gómez, advocada que també va treballar a Unnim i va acollir-se a l’excedència. “Ara, cinc anys després de signar el tracte, sí que n’han fet. Però només amb les places que ells ofertaven”. I aquests llocs de feina, denuncien els treballadors, eren tots fora de Catalunya i, sovint, en pobles petits d’Astúries, Càceres, Guadalajara,… Fins i tot a Ceuta i Melilla.

Els testimonis dels ‘excedents’ de l’antiga Caixa Sabadell

On posem els ‘excedents’?

“Tot tenia una pinta molt diferent abans de quedar-se amb Catalunya Caixa”, explica un treballador, “el BBVA tenia una quota de mercat molt petita a Catalunya i pensàvem que cinc anys després, ens necessitarien. Però crec que, en el fons, no s’esperaven que tanta gent volgués tornar al banc”.

Altres antics empleats d’Unnim, tenen clar que s’han comès irregularitats i que tot ha estat un subterfugi per fer acomiadaments encoberts.“Si mirem els destins impossibles que s’han ofert a les 201 persones que estem en aquesta situació, queda clar que el que està fent el BBVA són tàctiques per fer fora els empleats sense que sigui un acomiadament. Probablement perquè l’acomiadament sí que es podria impugnar”, afirma la Mónica Gómez.

Aquesta advocada, que està estudiant les possibilitats de denunciar el banc, parla de situacions d’allò més inverosímil: Famílies amb nens a les quals s’oferien trasllats a poblets de mil habitants a l’altra punta d’Espanya; terminis impossibles d’assumir per respondre afirmativament al trasllat; matrimonis on tots dos eren empleats i als quals se’ls enviava a províncies diferents… Sobre aquest darrer cas, explica Gómez, l’empresa hauria confirmat que oferien a la parella destins diferents sabent, precisament, que “no s’incorporarien”.

Hi ha qui ha acceptat. “Dels treballadors als quals se’ns acabava l’excedència el passat gener, sis hem decidit reincorporar-nos. Ens han enviat a Fuerteventura, a Morón de la Frontera (Sevilla). A mi m’han enviat a Melilla”, explica el David Bauer, que ara treballa de caixer en aquesta ciutat autònoma del nord d’Àfrica.

“A mi m’oferien un poblet de Guadalajara del qual ni coneixia el nom: Molina de Aragón; 3.365 habitants”, explica la Mónica Gómez, “per circumstàncies familiars i personals per a mi és impossible marxar. Però hi ha molta gent que accepta per por”.

Por a quedar a l’atur, diuen els qui no han acceptat; o por a “patir represàlies pels altres vincles que tenen amb l’entitat (hipotèques, prèstecs, assegurançes, beneficis…)”, diu un extreballador. Acceptin o no, la gran majoria dels excedents d’Unnim ho tenen clar: el banc se’ls ha volgut treure de sobre i no ha respost a les seves demandes. El BBVA tampoc ha volgut fer declaracions a aquest diari.

Comentaris
To Top