JOAN REIXACH

Waterpolo, dones i emprenedoria

[Per Joan Reixach, empresari i emprenedor]

No tothom pot jugar a waterpolo. Cal saber nedar, que no t’ofeguin, cal saber d’estratègia, tenir molta força de voluntat i cal saber marcar gols durant una veritable bogeria aquàtica. Una vegada, fa anys, hi vaig jugar, aquells partidets de fi de temporada que es fan de pares contra fills, i tot i que en aquella època jo nedava amb certa regularitat, de jugar contra nens i nenes d’11 i 12 dotze anys (amb alguna actual campiona d’Europa) aquell dia recordo que vaig quedar molt esgotat i gairebé amb dècimes de febre tota la tarda. Realment qui juga a aquest esport ha de ser un privilegiat físicament parlant.

No seré jo qui parli de la magnitud de Club Natació Sabadell, però com a única dada de referència per al lector dir que és el segon club esportiu amb més nombre de socis de Catalunya, després del Barça i per davant del RCD Espanyol. Per parlar de la funció social que fa l’entitat en benefici de la ciutat, amb jovent, mainada, gent gran, persones amb discapacitats i necessitats especials i famílies, caldria tot un suplement especial.

I també tenim un equip de waterpolo amb 5 copes d’Europa, sí, 5, com les que té el Barça de futbol. Si no fos perquè és un equip femení, no hi hauria nen o nena de Sant Llorenç a Castellar passant per Pedrasanta i fins a arribar a la Gran Via que no se sabés de memòria els noms de totes les jugadores, entrenadors, i del president Martí. És més, penso que si els trofeus de campiones continentals fossin d’un equip masculí, avui tota la ciutat seria un parc temàtic del waterpolo reconegut arreu i per tothom.

Amb l’amic Oriol Olivé, gran coneixedor del món de l’esport sabadellenc, sempre arribem a la conclusió que no aprofitem com a ciutat aquest gran reclam i no emprenem amb ell. Les ciutats amb empenta i projecte necessiten símbols i ídols, mireu com promocionen a Barcelona, Badalona o Terrassa els seus esports i els seus equips guanyadors. Potser aquí sobren tantes fotos quan es guanya i falten ajudes reals quan es treballa.

Fa anys vaig col·laborar patrocinant el primer equip femení de waterpolo del Club, on vaig conèixer el mestre Nani Guiu, Olga Domènech i la capitana Samantha Miquel, quan era l’embrió d’aquest equip guanyador i estaven a les portes de ser les millors del continent. El retorn que vam obtenir com a patrocinadors, amb una baixa inversió en comparació als títols guanyats, ens va reportar valor de marca i bons impactes a la premsa.

Fixeu-vos, tenim les televisions plenes de pel·lícules nord-americanes amb exemples de superació i esforç a l’esport i nosaltres el tenim a Can Llong i no li fem el cas suficient, per no dir directament que no li fem cas. Si les nostres noies fossin de Cincinnati o Jacksonville tindríem ja un bon grapat de marxandatge, documentals i movies d’aquelles que fan plorar els diumenges a la tarda davant el televisor. Tot giraria al voltant d’aquesta temàtica.

Si jo fos l’alcalde no tindria cap mena de dubte d’empaperar-ho tot amb les nostres campiones de waterpolo, a proposar tallers educatius a totes les escoles de primària i secundària per donar a conèixer els valors de superació i esforç d’aquestes esportistes; i per visualitzar-ho públicament posaria a totes les pantalles públiques i no públiques de la ciutat el vídeo dels darrers 5 minuts de la final de Champions d’aquest any davant del tot poderós Olympiakos grec, per així donar a entendre als més joves què vol dir a la vida no donar mai res per perdut, encara que tinguis les de perdre, fins al final dels finals. Us recomano visionar la remuntada que van portar a terme a les acaballes, va ser espectacular!

Cal que valorem el que tenim, a veure si ens ho prendran a Terrassa, vila més orientada a l’esport i als seus clubs. Ells ja tenen l’hoquei i el jazz, no ens despistem que encara perdrem la joia sabadellenca.

Visca el Club. Cuidem els nostres exemples.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top