Durant l’últim any he parlat de Sabadell tantíssimes vegades que no les podria comptar. He parlat de Sabadell amb polítics i periodistes, amb empresaris, amb representants d’entitats, amb funcionaris, amb mestres i alumnes, amb comerciants i consumidors, amb joves i gent gran. Sempre pensant a fer ciutat, intentant aïllar els valors i els actius essencials de Sabadell per entendre millor com ajudar a potenciar-los des del Diari. Sovint apareixen els mateixos referents: la situació i l’entorn natural –menció especial al Rodal i el Ripoll–, l’esport, el Taulí, l’herència industrial, les entitats civils, la UAB, l’aeroport… Però quasi mai es parla de música (ni de cultura, en general).
El dijous passat vaig trobar-me amb Òscar Lanuza i Jordi Cos, responsables de la futura Fundació Òpera Catalunya, entitat que agruparà les dues joies de la música sabadellenca: l’Orquestra Simfònica del Vallès i l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell. La química va ser quasi immediata: el seu és un projecte de ciutat, netament sabadellenc, modern, ambiciós, professional i d’una rellevància extraordinària. Amb més de 50 empleats, són la institució cultural privada d’aquestes característiques més gran de l’Estat (sí, privada: la grandíssima majoria dels seus fons són privats). Si comptem el nombre de produccions operístiques anuals, “probablement som els primers d’Europa”, asseguren. I, a més, s’esforcen a aportar valor a la ciutat, fent formació a les escoles i acostant la música a alumnes sense recursos.
Sabadell, doncs, també és la capital de la música.
El dia que ens decidim a posar tots els actius de la ciutat un al costat de l’altre, els visibles i els que ho són menys (com fan a ciutats referents de resiliència, com Eindhoven, per exemple), Sabadell serà imbatible. Qui s’hi apunta?
