Alba Dalmases té tres fills, la seva parella en té un, i tots dos els han tingut amb parelles diferents. Ara, però, viuen junts i són un exemple de família enllaçada. Completen la foto quatre gossos, tres gats i una tortuga (els animals, de fet, també són enllaçats). En paraules de la seva filla Ada, casa seva “és una selva”. El passat dissabte 9 de novembre al vespre, l’Espai Criança i Salut del carrer de Torras i Bages, al Centre, va acollir la primera trobada de famílies enllaçades a Sabadell, impulsada per la propietària del lloc, Aida Gallego, i la presidenta de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar (ADF), Berta Rubio, les dues sabadellenques. Per a Gallego, un acte així era necessari “per donar veu a tota la comunitat familiar” i normalitzar “que n’hi ha més, diferents”.
Com apunta el sociòleg del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB Pau Miret, “la família està canviant pel que fa a pràctiques, no en l’àmbit legislatiu”. Estadísticament tampoc és un tema que quedi gaire reflectit, ja que se solen mirar llars i no famílies. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) sobre la composició familiar parteixen del cens del 2011 i indiquen que a Sabadell hi havia 807 matrimonis o parelles amb fills comuns i no comuns, i 1.345 matrimonis o parelles amb fills no comuns. En total, el 2011 a Sabadell hi havia 85.979 matrimonis.
La trobada va néixer a partir del grup de Facebook Mama llum famílies enllaçades, en què “les dones que formen part de la xarxa virtual només ens havíem trobat dues vegades”, explica Aida Gallego. La reunió presencial va comptar amb una vintena d’assistents, entre pares, mares i fills que amb l’excusa de berenar van compartir impressions i inquietuds.
“Som com una empresa”
Entre les famílies enllaçades ja tenen el seu propi vocabulari, però són conscients que són la novetat i suposen un canvi en l’esquema familiar tradicional. “Una família enllaçada és com una empresa, has de fer un organigrama quan vols explicar-ho”, resumeix Anna Sanahuja. En el seu cas, comparteix dos fills amb Miquel Sallarès i n’han tingut un, el Biel. Per a l’Anna, tenir una família així “és molt divertit” tot i els moments complicats, no per negatius. Aquests moments, per exemple, es troben en l’organització, com apunta el Miquel, perquè “no ets un nucli només, tens més famílies que tenen responsabilitats i t’hi has de posar d’acord. T’obliga a tenir més consens amb la resta, però no té més problemes”. La seva situació la viuen amb normalitat, hi ajuda que fa 25 anys que es coneixen, i ja tenen una furgoneta per poder-se desplaçar amb comoditat. Per al Marc, un dels seus fills, ser família enllaçada li agrada perquè “mai estic sol”, i per al Biel, el seu germà, a vegades casa seva “és un follón”. Estan distrets.
El paper de la mare
Encara que estigui canviant la tendència, actualment encara són les dones, les mares, les que porten el pes de la criança i les cures a casa, i de fet elles són les que s’havien trobat alguna vegada. I així, es pot fer de mare sense ser-ho? Diverses d’elles, presents a la trobada, coincideixen que al principi els costava. Aida Gallego sentia que estava usurpant el paper d’una altra persona, “però després t’adones que no, que estàs fent en aquell precís moment aquella figura”. Anna Sanahuja, per la seva banda, apunta que “al principi vas més amb compte, però amb el temps no penso si són fills meus o no, és com un tot, és una família, no està fragmentat”. Alba Dalmases, que ja ve d’una família enllaçada, entén que a la dona del seu pare li costés integrar-la com una filla pròpia, perquè creu que quan estimes un fill et surt de dins, però quan un ve de fora “has de fer l’esforç d’entendre’l i voler-lo estimar, ho has de fer des d’un estat de consciència”.
El llenguatge
En el món de les famílies enllaçades han creat un petit vocabulari per canviar algunes paraules. Els germanastres de tota la vida són els germans o fills afins, els avis són els avus i els fills de famílies enllaçades tenen mares, pares, mamus i papus. No padrastres ni madrastres, mots que porten incorporada una connotació negativa, segons coincideixen tant els experts com les famílies. “Anem acceptant més la tipologia de família, però hi ha paraules que continuen, també als contes”, afegeix Gallego.
