[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
El fenomen populista, o com l’anomena circumscrit a l’espai europeu el politicòleg italià Gianfranco Pasquino, el nacionalpopulisme, ha tingut en els darrers temps un creixement i una expansió considerables. L’aplicació del Brexit després de la clara victòria electoral de Boris Johnson, el quasi govern del land de Turíngia amb el suport d’Alternativa per Alemanya, o la sobreexposició politicomediàtica de Salvini a Itàlia en serien els darrers exponents.
Però la seva explosió ve de lluny i s’ha anat expandint des dels Estats Units de Trump o la Veneçuela del chavisme, fins a l’Hongria d’Orban, la Polònia de Llei i Justícia (PiS), o la Txèquia de Zeman i Babis. Tampoc el nostre país en queda a part. L’increment electoral de Vox o les pulsions que ha mostrat des de fa temps una part de l’independentisme català en són bona mostra. Les principals característiques que Pierre Rosanvallon atribueix al populisme, entre d’altres la concepció unitarista de poble, l’advocació a la democràcia directa o la creació d’un règim de passions i emocions, són elements que estan presents en totes aquestes diverses manifestacions de nacionalpopulisme. Com han remarcat darrerament Marc Lazar i Ilvo Diamanti a Peuplecratie, en la ideologia populista “el poble és sacralitzat, considerat com a homogeni i bo, davant d’unes elits sense arrels nacionals”.
El contrapunt i el fre a totes aquestes derives nacionalpopulistes només els podem trobar en les polítiques concretes del dia a dia. La formulació de projectes, l’adopció de solucions concretes als problemes concrets, la preocupació efectiva pels neguits de la ciutadania són la més clara resposta a les apel·lacions excloents, a la xenofòbia, als tics racistes, al tancament i al replegament sobre la mateixa nació.
I en aquesta tasca política d‘atenció, preocupació i voluntat de donar resposta als veritables problemes dels ciutadans, les ciutats hi juguen un paper cabdal i, fins i tot, principal. La ciutat és el primer element col·lectiu d‘identificació, i la seva institució de govern, l’Ajuntament, és el primer agafador, la primera porta on anar a trucar per tal de solucionar els problemes. El projecte europeu seria l’altre bastió per frenar l’expansió nacionalpopulista.
Fa un parell de mesos, els alcaldes de Varsòvia, Budapest, Praga i Bratislava van signar un Pacte de ciutats lliures per tal de donar una resposta transnacional als governs nacionalpopulistes dels respectius països. El populisme és l’adversari explícit d’aquesta aliança, i situa les ciutats com a primer baluard de defensa contra el creixement i expansió nacionalpopulista.
En el nostre entorn més immediat, la recerca d’acords entre els ajuntaments dels dos Vallesos per tal de fer front a mancances d’infraestructures o teixir col·laboracions més estretes entre les diverses poblacions són també un clar exemple de priorització de les persones i dels problemes que pateixen.
Quan el populisme s’expandeix en l’àmbit global, i també en els àmbits nacionals i estatals, els poders locals es constitueixen normalment com els garants de la democràcia, dins una voluntat de rearrelament ciutadà davant de les inquietuds i els trasbalsos socials, ambientals i tecnològics. Són els ajuntaments les primeres institucions que donen resposta i que busquen les complicitats més adients. Estar a primera línia política vol dir precisament això, afrontar problemes de vegades endèmics. Com a bon exemple: l’acord signat entre l’Ajuntament de Sabadell, l’AHC i l’associació de veïns dels Merinals. Escoltar i després treballar per resoldre els problemes.
La ciutat es constitueix en l’àmbit en què l’exercici i l’aprofundiment de la democràcia es fa viable i practicable, mentre que el populisme practicat en l’àmbit nacional o estatal esborra la persona individual i col·lectiva, i alimenta polítiques que només porten al deteriorament de la qualitat democràtica.
