[Per Josep Mercadé, periodista]
L’experiència planetària que ens ha tocat viure no sé si ens farà diferents –aquí hi ha opinions per a tots els gustos–, però segur que ens farà aprendre molt. Cadascú, des del seu àmbit, viu situacions absolutament noves que posen a prova la seva capacitat de reacció. Enmig de tot això, el fenomen comunicatiu és un dels que experimenta els aprenentatges més grans en aquesta pandèmia, ja que gairebé tot, tot, gira al voltant de la informació.
Heus ací que estem aprenent de forma accelerada les noves pautes imposades per la Covid-19. Tothom hi coincideix, és un clam unànime, no s’havia viscut mai una situació semblant. Bé, potser els reporters de guerra sí, però mai amb la consciència de formar part d’un fenomen global. La narració en directe de tot el que està passant desborda els professionals de la informació. Volem que tot passi ràpidament perquè pensem que és el que els nostres receptors ens demanen. Això fa que el fet de comunicar esdevingui una mena de prova que ha de superar mil i un obstacles imposats per les circumstàncies del moment present.
A l’hora d’informar sobre el que està passant, sobre com evoluciona la pandèmia, sobre com ho estem vivint, es plantegen molts dilemes als mitjans de comunicació. Hem de mostrar un to dramàtic de la situació? Hem d’actuar de catalitzador i mostrar més el costat bo que el dolent de la pandèmia? Som capaços d’oferir eines a la nostra audiència per fer front a la situació de confinament? Podem donar respostes a les moltes preguntes que ens fem en aquests moments? Tenim la capacitat de millorar l’estat d’ànim de les persones que reben els nostres missatges? Aquestes i moltes altres preguntes posen de manifest que la situació és tan nova i tan diferent que ens manquen recursos.
Per afrontar aquests dilemes periodístics cal tenir algunes coses clares. La primera és l’essència mateixa del periodisme, la que dona raó al fet mateix de comunicar. Tenir present el receptor i poder-li oferir alguns elements que li permetin afrontar el repte dels moments que ens toca viure. I com ho fem? Sobretot amb sentit comú i voluntat de servei. Acceptant les mancances que tenim en un període en què no hi ha referents. En què no podem teoritzar. Estem vivint un moment històric d’aquells que s’estudiaran durant molt de temps. Nosaltres ho haurem viscut amb la màxima intensitat i això no té preu. O sí? El nombre d’afectats i víctimes que, malauradament, veiem de cada dia.
