El deute públic espanyol actual puja a un bilió d’euros. Un bilió és un milió de milions. Són més de 167 bilions de les antigues pessetes. Per fer-se una millor idea del que significa aquest concepte paga la pena donar un cop d’ull històric al deute públic espanyol des de l’any 2007. A dia 1 de gener de 2008 el deute públic espanyol era de 0’38 bilions d’euros, equivalent al 36’3% del PIB espanyol. Actualment, el deute públic arriba al 100% del PIB.
Què ha passat, doncs, perquè en poc més de 6 anys s’hagi gairebé triplicat el deute públic espanyol? Al gener de 2008 i fins al desembre de 2011, el govern espanyol estava en mans del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. En quatre anys, el govern de ZP va dur el deute públic espanyol a 0’74 bilions d’euros (70’5% del PIB). ZP va retallar poc, congelant les pensions i fent una minireforma laboral que tampoc afectava massa els ingressos públics. Però en aquests 4 anys de govern de ZP la caiguda dels ingressos fiscals va ser terrible. D’una banda, la caiguda del consum va reduir els ingressos per IVA i impostos especials. El creixement enorme de l’atur va dur una molt menor recaptació d’IRPF. I la crisi va dur a la pràctica desaparició dels ingressos per via de l’Impost de Societats (l’impost de les empreses). Aleshores, més que un creixement desaforat de la despesa pública, el problema va ser una caiguda brutal dels ingressos de l’Estat.
I cal afegir que tenim una estructura fiscal que beneficia a qui més té, conduint a un desequilibri fiscal constant, més enllà dels cicles econòmics. A partir de gener de 2012, són el PP i Mariano Rajoy qui dirigeixen la realitat econòmica espanyola. En poc més de 2 anys i mig han dut el deute públic al 100% del PIB, fins al bilió d’euros. El canvi, en relació al govern de ZP, ha consistit en que el deute privat s’ha convertit ara en deute públic. El creixement del deute públic en els 2 anys i mig de govern Rajoy ha estat de gairebé 300.000 milions d’euros (i això amb enormes retallades en despesa social, educativa i sanitària).
Però, ¿d’on ha sortit aquest enorme creixement del deute públic? La gran clau és la bombolla immobiliària i les seves conseqüències en el sistema financer espanyol. El rescat bancari no només ha consistit en els 40.000 milions d’euros provinents d’Europa. El cost real entre rescats, compra pública de saldos immobiliaris de bancs i caixes, la “salvació-liquidació” de les caixes d’estalvi, i els “crèdits fiscals” a la resta de bancs (impostos perdonats a la banca) s’acosta als 250.000 milions d’euros. Amb el “banc dolent” i el FROB, l’erari públic s’ha fet càrrec de bona part de les pèrdues de la banca per la bombolla immobiliària. Ara, els comptes de la banca són millors gràcies a que les seves pèrdues les paguem entre tots els contribuents. A més, amb el FROB i el rescat de les caixes, hem pagat els seus deutes, principalment a entitats financeres del centre d’Europa. Els nostres diners han servit per evitar les pèrdues dels accionistes d’entitats financeres estrangeres. Si bé ara els interessos del deute públic espanyol són baixos, caldrà pagar-los així com també l’import d’aquest deute. El que deixa molt mal gust de boca és saber que hem salvat un sistema financer amb diners de la nostra butxaca. I aquest fet se suma a un sistema fiscal injust on les grans empreses paguen una misèria, on els més rics poden evadir impostos i diners legalment, mentre persones aturades, assalariades, autonòmes o amb petites empreses són les que paguen de veritat la despesa pública del país. Recordem que un mileurista paga el mateix percentatge en impostos del seu sou que un milionari sobre el rendiment de les seves accions i diners. I no oblidem l’amnistia fiscal que permetia regularitzar diner negre o evadit a l’estranger pagant només un 10%. Un bilió d’euros és el deute públic espanyol, que l’acabaran pagant filles i fills nostres mentre no canviem un sistema fiscal injust i un sistema econòmic que roba als pobres per donar-ho als rics.
“Els nostres diners han servit per evitar les pèrdues dels accionistes d’entitats financeres estrangeres”
