“La mala relació amb el menjar és un problema no només físic, també emocional”. La Maria, igual que la Isabel, pateix el trastorn dels menjadors compulsius, un desordre poc visibilitzat però que afecta més gent del que molts es pensen. Les dues formen part de l’associació de Menjadors Compulsius Anònims de Sabadell.
L’entitat, que va néixer el 2003, té com a objectiu donar suport de manera voluntària a la gent que pateix el trastorn del menjador compulsiu. Segons expliquen, es tracta d’un grup que funciona de forma semblant al d’Alcohòlics Anònims. “Tenim un funcionament d’ajuda entre els propis membres”, indica la Isabel, que afegeix: “No hi tenim la intervenció de metges, ni tampoc oferim solucions miraculoses, cada persona té la seva manera d’afrontar el seu problema”.
Molts menjadors compulsius busquen ajuda mèdica per superar el seu problema. Al Parc Taulí ofereixen ajuda psicològica. Alfredo Aguilar, psicòleg del servei de Salut Mental del Taulí ens resol alguns dels dubtes mèdics d’aquest trastorn alimentari.
Estan poc visibilitzats els trastorns de menjadors compulsius en comparació amb altres trastorns alimentaris?
Al Taulí tenim casos dels anomenats trastorns per afartaments, que seria el que quadraria amb els menjadors compulsius. Però al contrari de l’anorèxia o la bulímia són trastorns que arriben i apareixen més tard. Això també fa que a la persona li costi més venir, ja que l’entorn com els pares o l’institut ja no ho detecten.
Els que pateixen aquest trastorn els costa parlar-ne?
Els costa molt. Genera vergonya el fet de parlar del seu menjar. A més, hi ha molts casos que no ho diuen a la família o al seu entorn. Parlem d’adults i no d’adolescents, i moltes vegades ho amaguen.
Quin és el ‘manual d’actuació’?
Nosaltres oferim tractament psicològic majoritàriament, sigui individual o en grup. També podem oferir tractament farmacològic si és necessari.
Part d’aquesta teràpia consisteix a normalitzar-ho i explicar-ho?
Sí. Nosaltres no els obliguem que ho expliquin, però ho facilita. Moltes vegades per al control d’estímuls o el consum de certs aliments ajuda tenir la supervisió de la família. Sempre amb el consentiment del pacient. Alguns s’acaben obrint amb la família. Però amb els amics és diferent, els costa més.
Quin paper tenen les associacions com Menjadors Compulsius Anònims?
Serien coses complementàries. Tenim pacients que estan a l’associació, i agafen més la part d’autoajuda, de parlar, d’acompanyament… Nosaltres oferim unes sessions més pautades i estructurades, amb una part psicoeducativa de parlar dels trastorns alimentaris, problemes per regular les emocions… Des del Taulí oferim pautes específiques per gestionar la part emocional i la d’intentar normalitzar ingestes. Ens trobem que hi ha casos que normalitzant l’alimentació ja es soluciona.
Hi ha alguna manera de classificar diferents casos del trastorn per afartaments?
Hi ha nivells de gravetat en funció dels afartaments que tenen. Si tenen un cas a la setmana seria un cas lleu, però després n’hi ha que en tenen diversos en un mateix dia. També pot dependre del que mengin. En alguns casos es pot arribar a consumir menjar congelat o de les escombraries.
Es poden arribar a curar?
Hi ha molts casos que es recuperen. Però darrere dels afartaments hi ha causes com l’estrès o estats d’ànims. I això pot comportar que en certes situacions es busqui trobar consol en el menjar. Hi ha pacients que consideren que és com una addicció. Tot i la relació que pugui haver-hi amb l’addicció, són trastorns diferents.
