He treballat a multinacionals capdavanteres, start-ups tecnològiques amb força recursos i també he estat emprenedor de microempreses molt humils, i per la meva experiència puc dir que la feina que m’ha resultat més difícil ha estat la d’emprenedor/autònom. Mentre que unes empreses gaudeixen de recursos financers, humans, logístics, comunicatius i suports estratègics de tota mena; les petites empreses, comerços i els autònoms han d’aixecar cada dia el seu negoci, sense més ajuda que ells mateixos. Per aquests motius em sorprèn com cada dia mitjans de comunicació públics no deixen de parlar que si aquesta o altra multinacional de capital estranger ha deixat de produir a les seves fàbriques i de veure els seus directius que no paren de rebre premis.
L’any 2018, 109 empreses multinacionals de diferents sectors van fer inversions a Catalunya. França, Suècia, Anglaterra, el Japó o els Estats units són alguns dels orígens d’aquesta font de riquesa per al territori. Vivim a una terra on factors com la localització, el clima o el tarannà professional català fan que siguem una bona ubicació per fer creixement de negocis. El Financial Times, diari internacional d’economia, va reconèixer fa dos anys l’esforç del Govern de la Generalitat per captar capital inversor i el mateix Govern espanyol diu que aquest mes de setembre les exportacions catalanes, en part gràcies a les multinacionals, pugen 10 punts percentuals respecte al període anterior; mentre que, per exemple, a la comunitat de Madrid cau un -3,7%.
És molt probable que moltes d’aquestes empreses multinacionals comptin a la vegada amb l’ajut d’organismes especialitzats en la promoció dels seus propis països d’origen per realitzar les seves expansions internacionals. Al cap i a la fi, estan introduint productes o serveis propis a una societat que no és la seva. Què vull dir amb això? Doncs que aquell telèfon intel·ligent, moble o formatge de Parma genera beneficis directament a la societat d’origen a través del retorn econòmic que surt del coneixement i valor afegit que han incorporat a l’objecte venut. No hem d’oblidar que les multinacionals venen a ampliar negocis, i les feines que ofereixen al territori d’acollida són precisament amb aquest objectiu, no tenen cap mena de funció social ni pla estratègic en benefici del territori on s’ubiquen, per més campanyes de publicitat cuquis que puguin fer en primera persona del plural.
Si ens preguntem, per exemple, què passaria si marxés alguna fàbrica d’automòbils, la resposta seria que perdríem molts llocs de treball, però no pas tants, ni de bon tros, com els llocs creats per les empreses catalanes. També s’obririen noves oportunitats; entre elles, fer parar més atenció a qui pren decisions polítiques de les possibilitats del talent d’aquí, i destinar més esforços públics i millorar les polítiques a les empreses de capital local i especialment al grup de les 238.000 microempreses que tenim, que a la fi són les que tenen, per la seva naturalesa, més capacitat de creixement exponencial i sostenibilitat.
Entenc que el sector automobilístic genera molts llocs de treball, impostos pel consum de benzina i mou tot un sector; ara bé, si la política, recursos i inversions públiques fetes durant dècades al sector s’haguessin invertit a la petita empresa catalana, estic plenament convençut que els beneficis, llocs de treball i el prestigi del territori serien molt més elevats que els que tenim amb el sector de les quatre rodes i sense l’amenaça permanent de si es queden o marxen.
Al meu entendre, caldria fer polítiques públiques consensuades per tots d’estímul econòmic més a mitjà i llarg termini, a Sabadell concretament ens aniria perfecta aquesta estratègia, i no deixar-nos enlluernar per sectors més glamurosos i mediàtics pels indicadors econòmics, i així acabar apostant els recursos públics en el risc empresarial de talent local, fet que ens estalviaria probablement pidolar llocs de feina a l’estranger per a la gent de Catalunya.
Tot i això, acabaré dient que tinc un cotxe fabricat a Martorell, i que va molt bé.
