JOSEP GISBERT

Llibertat, amnistia… i estatut d’autonomia

[Per Josep Gisbert, periodista]

Els dirigents dits nacionalistes que han gestionat el poder a Catalunya des de l’eclosió del moviment independentista a partir del 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra la reforma de l’Estatut aprovada el 2006, passaran a la història per haver fet retrocedir políticament el país fins al 1976, quan la gent va començar a sortir al carrer al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. I és que avui dia, el 2020, els polítics que tot aquest temps han fet veure que eren independentistes i ara tornen a ser descaradament autonomistes  –siguin d’ERC o de CDC i les seves derivades (PDECat, JxCat, Crida Nacional per la República…)– l’únic que en realitat estan demanant és precisament això: llibertat, amnistia… i estatut d’autonomia.

Entre el 1976 i el 2020 hi ha, però, una diferència fonamental. El 1976 Catalunya sortia d’una dictadura –la d’Espanya– i albirava amb il·lusió i esperança les bondats de la democràcia. El 2020, Catalunya viu encotillada en una democràcia formal –la d’Espanya– que cada cop sembla més una dictadura. El 1976 tenia tot el sentit, per tant, reclamar la llibertat que feia anys que havia estat arrabassada a punta de pistola, l’amnistia per als milers de presos polítics i condemnats del franquisme, i l’estatut d’autonomia com a instrument de recuperació de l’autogovern i les institucions pròpies del país. El 2020, en canvi, el que està fent aquesta classe política és demanar la llibertat dels dirigents condemnats malgrat que van ser incapaços d’aplicar el mandat de l’1-O, i l’amnistia per a aquests mateixos i els exiliats que també es van desentendre de tot, i preparar el terreny perquè la gent accepti que de la taula de diàleg amb el Govern espanyol en surti un acord que, per molt que s’hagi de sotmetre a consulta dels catalans, no passi de ser en el millor dels casos… un nou estatut d’autonomia. Ni de lluny l’exercici del dret d’autodeterminació per saber si Catalunya vol ser independent que s’havien compromès a fer efectiu, però que després del fiasco de l’1-O ja ningú no dubta que es tractava d’una mera presa de pèl.

El que s’està cuinant en aquests moments és, en definitiva, un nou incompliment, l’enèsim, volent fer passar el referèndum d’autodeterminació per una consulta sobre ves a saber què. Amb l’agreujant, a més, que el 1976 la reivindicació era col·lectiva i ara el 2020 els polítics autonomistes passen per alt la voluntat del conjunt del moviment independentista i s’ocupen i es preocupen només de la situació dels seus dirigents. N’hi ha prou de veure com el que la gent va començar com un clam a favor de la independència les forces polítiques ho han desvirtuat i convertit en una demanda de llibertat i amnistia exclusivament per als seus líders, fins al punt d’oblidar-se de molts altres represaliats –els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) empresonats fruit d’un muntatge policial o els joves apallissats per la violència de la mateixa policia, per exemple– a qui resulta que hauran partit la cara (literalment) per no res.

Amb tot aquest panorama, l’independentisme afrontarà una autèntica prova de foc a les pròximes eleccions catalanes –quan sigui que es facin–, perquè les opcions que defensaran de debò la via de la independència tornaran a ser minoria. I caldrà veure com se’n surt en un escenari en què els grans partits ja no poden amagar, per molt que ho dissimulin, que se senten millor havent retornat a l’autonomisme i el processisme de sempre. Tant és així, de fet, que fins i tot el mateix Artur Mas està tornant a primera línia un cop acomplerta la inhabilitació pel 9-N i, pel que sembla, per quedar-s’hi. És un capítol d’una història –la de l’anomenat procés sobiranista– que va començar reclamant la independència i que, de moment, es tancarà demanant llibertat, amnistia… i estatut d’autonomia.

Comentaris
To Top