Ha après a callar, però també a viure la intensitat de les coses més petites. Branka Lusic (Sarajevo, 1955) s’ha fet seva l’expressió castellana que me quiten lo bailao, diu que des que va viure el setge ho aplica com a filosofia de vida: “La guerra no m’ha fet més dura, però m’ha ensenyat a viure diferent”.
Fins que va esclatar el conflicte als carrers de Sarajevo, vivia una vida còmoda. Ella treballava a la facultat d’Econòmiques de la universitat. El seu marit, a una multinacional. “No érem rics, però no ens feia falta res”, assegura. La guerra va destenyir fins a l’últim àpex de diferència de classes, “tothom acabava fent la mateixa cua per rebre un plat calent”. Un anell de diamants a canvi d’un pollastre i dos ous.
El que era una ciutat normal es va convertir en un munt de runes: “Botigues saquejades, vides precàries, fam. I sobretot molta por”. La Branka va aconseguir escapar de Sarajevo després de sis mesos rodejada de franctiradors i misèria. I, amb l’anestèsia del pas del temps, ha aconseguit continuar amb la vida que allà va deixar. Els primers tres mesos subsistia gràcies a les reserves que guardaven al rebost. Els mesos següents, va perdre 15 quilos.
La Branka sosté el seu permís per sortir al carrer durant la guerra / Victòria Rovira
I, entretant, una “angoixa” que els bombardejava constantment. Recorda amb nitidesa el dia que van disparar a casa. “Dormíem al rebedor perquè era la part més segura. Els trets no van despertar el meu fill petit, ho van fer els trossos d’una ceràmica destrossada que li queien a sobre del seu cap”, recorda emocionada.
Els records, malgrat que llunyans, l’han acompanyat tota la seva vida. El 1993 va arribar a Catalunya com a refugiada. Sabadell es va convertir en la seva ciutat. En el viatge a Sarajevo el 1997, ella feia de traductora. I tornar-hi va ser una explosió de sentiments: “Sentia que el cor se m’havia parat”. Amb perspectiva, ara veu que marxar “va ser una bona decisió”.
