Un cop passada la Diada, l’actualitat política catalana -agradi o no- està centrada en el 9 de novembre, data en la que teòricament s’ha de fer una consulta sobre l’estatus que es vol per a Catalunya.
La Diada ha demostrat que la societat catalana afortunadament no està fracturada per raons d’origen nacional. Hi havia molta més gent amb el castellà com a llengua materna a la multitudinària “V” de Barcelona que no pas al fracassat acte de Tarragona, organitzat per Societat Civil Catalana. Per cert, aquesta gent no sap ben bé on té el nord. El seu president va ser habitual a candidatures de la Falange, la vicepresidenta 3ª explica que Catalunya no és cap nació, i el vicepresident 1r afirma públicament que són “catalanistes-hispanistes” (per evitar dir espanyolistes). Que se sàpiga, un hispanista és un estudiós de la cultura espanyola, com Ian Gibson o Gerald Brennan. A més, a la convocatòria dels “catalanistes-hispanistes” va anar-hi la socialista Carme Chacón que -si no és ja un cadàver polític- continua suïcidant-se políticament. De totes maneres, queda clarament esvaït el risc de fractura social.
Ara tot se centra en el diumenge 9 de novembre. La pregunta que tothom es planteja és si hi haurà o no consulta. D’entrada, el govern de Rajoy duu mesos treballant amb tot l’arsenal de mesures jurídiques per aturar aquesta consulta. I els darrers dies han sortit elements com la suspensió de l’autonomia o l’ús del codi penal per a qui gosi convocar aquesta consulta. L’argument central del PP es basa en la il·legalitat i inconstitucionalitat de la consulta. Però la clau no és jurídica sinó política. La Constitució permetria perfectament aquesta consulta, prèvia autorització del Congrés dels Diputats. La votació es va fer abans de l’estiu i el PP va imposar la seva majoria absoluta negant el “permís” per fer la consulta. El PP disfressa una realitat política com si fos una qüestió purament jurídica. Sorprèn, tanmateix, que el PP afirmi que només es pot fer el que diu la Constitució, quan sistemàticament no la compleix, com tampoc compleix multitud de lleis (començant per l’Estatut català). I el recurs que preveu el PP al Tribunal Constitucional es trobarà amb la creixent deslegitimació d’aquest Tribunal, absolutament sotmès a les ordres del PP i polititzat fins al moll de l’os. Lamentablement, queden molt lluny els temps de presidents com Tomás y Valiente.
Correspon al govern de CiU convocar la consulta mitjançant un decret que es preveu per a la setmana vinent. Mentre bona part de CiU, tot ERC, ICV-EUiA, CUP i les manifestacions repetides de les Diades dels darrers anys, pressionen Artur Mas perquè no es faci enrere, aquest es troba entre l’espasa i la paret. Tirar endavant la consulta implica la participació de molts milers de persones i d’espais. Calen col·legis electorals -espais públics-, amb personal de consergeria per obrir-los, tancar-los i vetllar-los. Cal policia per garantir-ne la seguretat. Cal ciutadania per constituir cada mesa electoral. I calen funcionaris de la Generalitat per a la recollida i tractament de les dades de l’escrutini. Si la consulta es fa muntant paradetes a carrers i places, amb voluntaris fent de meses electorals, la legitimitat democràtica de la consulta serà mínima.
Artur Mas es troba presoner d’un terrible dilema. Si no fa la consulta, condemna CiU a la seva destrucció política més ràpidament de la que ja està patint. Si fa la consulta, tindrà tota la persecució del govern espanyol, d’imprevisibles conseqüències, trencarà CiU i s’allunyarà dels sectors econòmics més poderosos de Catalunya. I passi el que passi, com que tard o d’hora caldrà fer unes eleccions al Parlament de Catalunya, CiU i Artur Mas les perdran irremissiblement, llevat que facin candidatures conjuntes en clau “de país” amb ERC.
Vénen temps plens d’incògnites. Ningú pot assegurar què passarà d’aquí al 9-N ni a l’endemà. I el que ha passat a Escòcia tindrà una influència molt important, que encara es desconeix.
“Vénen temps plens d’incògnites i ningú pot assegurar què passarà d’aquí al 9-N ni a l’endemà”
