Ciutat

Eternament agraïts…

Nens d'esquena mirant llibres a una parada / ACN

Article de Joan Brunet i Mauri, periodista

Sincerament, no sé com ens ho faríem els avis sense els néts. Bé, ben mirat sí que sé com ens ho faríem perquè sense els néts els avis podríem fer moltes altres coses que amb ells no podem fer…! Clar que hem de reconèixer també que sense els néts, les nostres vides d’avis no serien el mateix. Quan arriba l’estiu és quan més ens adonem de la importància que per a nosaltres tenen els néts i del poc –potser- que en ocasions ho sabem reconèixer. L’escola ha acabat i ells –els néts- han començat les seves massa llargues vacances escolars. Per contra, les vacances dels seus pares trigaran uns dies a arribar. Davant aquesta evidència, les opcions que als pares se’ls plantegen són dues: o cangur o avis…

Els néts són per a molts avis (entre els que jo m’hi compto) una companyia imprescindible, sobretot si els tenim a ‘hores convingudes’ i, sobretot, en ‘horari restringit’. Durant el curs són ells els que ens mantenen desperts (o, millor, ens fan llevar d’hora) per portar-los a l’escola. Després són ells els que ens obliguen a fer esport a l’haver de córrer per anar-los a buscar i, si cal, acompanyar-los a les activitats extraescolars que tenen programades.

Els mesos d’estiu, com que els avis no tenim mai vacances, ens pertoca tenir-ne cura els dies o setmanes que no van al casal i això fa que els muntem activitats diverses, en l’espera que els seus pares pleguin de la feina i ens els vinguin a buscar! O això, o els pares han de ‘tirar’ d’un cangur no sempre conegut. Per contra, els avis som uns perfectes coneguts (amb els nostres pros i amb els nostres contres), i sabem transmetre als néts valors, estima, coneixements i respecte, alhora que amb ells establim complicitats. I, creieu-me, tot això no es paga mai ni amb tot l’or del món!

M’adono després del que acabo d’escriure, que no obstant i això, l’atenció continuada dels néts ens acaba per generar sentiments contradictoris. I és que d’una banda ens agradaria disposar de tot el temps, però, per l’altra, nosaltres necessitem els néts! Sobretot les àvies, disposades -més que no pas els avis- a fer el què calgui per a ells, encara que en ocasions sigui a contracor per allò d’haver de canviar plans preestablerts (sempre sense que ho arribin a saber els nostres fills).

Sigui com sigui, un fet és irrefutable: els pares sempre seran els pares, i els avis sempre serem els avis. Encara que a voltes els papers puguin arribar-se a confondre més del què possiblement convindria…

Comentaris
To Top