JORDI SERRANO

La bella ciutat dels morts sabadellenca

L'antiga biblioteca de Caixa Sabadell / LLUÍS FRANCO

[Per Jordi Serrano Blanquer, rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC)]

Vaig a visitar la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, creada pel gran patrici Víctor Balaguer, que va ser escollit diputat i ministre del govern espanyol diverses vegades. Aquest gran patrici va deixar com a llegat a la ciutat un gran equipament. Balaguer compra un solar per fer-hi un edifici imponent: la Biblioteca Museu que es va construir entre 1882 i 1884 i fou concebuda com un temple clàssic. La funció Balaguer la tenia clara: “Quiero que quede instituido para Biblioteca, para museo, para Centro de instrucción y de Enseñanza, para que aquí se funden cátedras, clases, centros artísticos y académicos, para que aquí finalmente, en este recinto, hallen amparo toda honesta expansión del espíritu, toda legítima aspiración del ingenio, toda noble emulación del alma”.

Hi ha una biblioteca impressionant, quadres meravellosos del Museo del Prado, una sala amb un museu amb objectes egipcis, etc… Vaig quedar impressionat. Ja imagino el que deveu estar pensant: molt bé, molt bé, però aquest és un article per al Diari de Vilanova. És que sou molt impacients. Tornant a Sabadell em pregunto: quin equipament cultural tenim a Sabadell equivalent a aquest? Quin gran burgès sabadellenc va llegar alguna cosa a la ciutat? M’hi he trencat la closca. Cap. Res. Zero. Ja ho va veure Joan Oliver fa molts anys: “Sabadell, la nostra petita pàtria, era una ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica”. En la revista El Sabadellés s’afirmava: “En las puertas de entrada de toda población fabril debiera esculpirse con gigantescos caracteres: ‘en esta población no hay otros salones de recreo que nuestras fábricas, no hay más placeres que los de la industria, más novedades que nuestros artefactos’”.

‘El rico catalán’

Aquí vam tenir burgesos emprenedors que portaven màquines de vapor d’Anglaterra i alguns es van fer rics, molt rics, fins i tot un d’ells va passar a ser el prototip de català ric: “el rico catalán”, Pere Turull Sallent. És veritat que va crear la Caixa de Sabadell. Però no va llegar cap bé personal a la ciutat que avui puguem reconèixer. Tenim uns rics molt, però que molt garrepes. Ara mateix no recordo cap ric que tingués interessos culturals per construir la monumental biblioteca de Víctor Balaguer. Hem tingut uns amos amb una certa aversió a la cultura. Tenien més cultura alguns treballadors que no pas molts amos. Potser el que més s’assembla és la creació de la Caixa de Sabadell amb la seva magnífica seu del carrer de Gràcia. I tot el que amb els anys es va anar fent com l’edifici de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i la subsegüent Biblioteca. Però com a donació personal a la ciutat i en l’àmbit de la cultura no hi ha res similar.

A més, en temps més propers, la cultura tampoc no ha merescut el lloc que li hauria de correspondre. En part, ajudat per un cert tarannà sabadellenc, que Josep Pla explicava així: “La manera de ser de Sabadell, clau de la seva història i de la seva força econòmica, la seva base social i industrial, tan individualista i atomitzada, podria donar a entendre que per la seva vitalitat mateixa, primigènia i inesgotable, tendeix una mica al caos”. Jo trauria de la frase “una mica”.

Ara que sembla que sortim de la crisi, caldria tornar a somiar i a imaginar una nova seu per al Museu d’Història, per al Museu d’Art i per a un museu, no del tèxtil –no competirem amb Terrassa en aquest aspecte– sinó per a un Museu de la Revolució Industrial. Tot plegat ens fa donar-li la raó a Joan Oliver quan escrivia: “El cementiri de Sabadell a mi em sembla bellíssim; la ciutat dels morts de Sabadell és molt més bonica que la ciutat dels vius.”

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top