[Per Jordi Serrano, historiador i rector de l’UPEC]
Aquests dies assistim a la més paorosa crisi de la història de la Fundació Bosch i Cardellach. Als socis ni se’ns ha convocat per explicar la crisi. Pels diaris hem sabut la dimissió de la junta. Als socis ens convoquen al final per al 27, una data molt poc adient que garanteix una baixa participació.
A la Fundació hi ha un patronat, els numeraris i els socis. És una entitat molt poc democràtica. Si almenys fossin eficaços… Crec que el patronat no ha estat a l’altura de la seva responsabilitat per la incapacitat demostrada per aconseguir fons i per conduir lleialment la Fundació per camins sensats. Anar-se’n de la seu sense l’arxiu és una irresponsabilitat intolerable, imperdonable. L’arxiu és una veritable estructura de ciutat.
Cal recordar que el president és l’alcalde de Sabadell, una bona pensada precisament per a moments com aquests en què tot falla. L’alcalde hauria d’intervenir-hi de forma clara. La Fundació té una figura als estatuts que són els socis numeraris. Fa molts anys que no se’n nomenen de nous argumentant que no cal. A la pràctica, davant la inoperativitat del patronat, els numeraris són els que manen.
El problema és que els numeraris acaben essent un mecanisme de cooptació per dalt, en mans del segment d’edat més elevada i, per tant, poc dinàmica de la fundació. Dels 49 numeraris només 8 són dones, un ridícul 16%, i deuen tenir una mitjana d’edat superior als 70 anys. Al patronat hi ha institucions tan il·lustres com el Banc Sabadell, el Gremi de Fabricants, la Fundació 1859 Caixa Sabadell, Cambra de Comerç, CASSA, que aporten només 98.000 euros, una quantitat molt petita.
Cal refundar la Fundació, rejovenir-la, fer-la paritària i, sobretot, trobar una solució decent per a l’arxiu. Penjar tots els documents i llibres de l’arxiu en un web potent hauria de ser un repte central de futur. Activitats culturals se’n poden fer a molts llocs, d’arxius només en tenim un. Per tant, crec que és hora d’un canvi dràstic dels estatuts en què només hi hagi la figura de soci-patró que signifiqui la democratització de l’entitat a la qual li cal un enorme rejoveniment. La junta hauria d’estar pilotada per persones d’entre 25 i 40 anys. Cal la refundació a fons de l’entitat i incorporar els joves universitaris de la ciutat, la Fundació només té 274 socis i a Sabadell hi ha més de 30.000 universitaris, no s’arriba ni a l’1%. O refundar-se o morir.
