Ciutat

Tres dones valentes al final de la Guerra Civil

Amb 96 anys, Joaquima Salas relata per al D.S. els darrers dies de la Guerra Civil a Sabadell, que recorda a la perfecció perquè els va viure en primera persona

Salas, retratada aquest gener a casa seva / VICTÒRIA ROVIRA

“Molts anaven agafats de les espatlles de l’altre perquè anaven descalços. Uns portaven espardenyes i d’altres, sabates. Però molts no duien res. Molts soldats, ferits, havien de ser arrossegats pels seus companys”. Mare i filla es miren les tropes republicanes que es baten en retirada per la carretera de Granollers. S’han trobat amb la ranquejant comitiva mentre visitaven el cementiri de Sabadell. És el 26 de gener del 1939. La noia es diu Joaquima Salas i té setze anys.

“A casa meva s’havien mort feia poc el meu pare i el meu germà. Amb la mare vam anar al matí a veure si s’havien tocat els nínxols. El dia anterior, els italians havien volgut bombardejar el pont de La Salut perquè no poguessin sortir els rojos. A nosaltres no ens va passar res, i al cementiri, tampoc”, explica avui la Joaquima, de 96 anys –“i mig”, precisa–, testimoni directe dels darrers moments de la Guerra Civil a Sabadell.

La desfeta republicana a la ciutat es va anar succeint des del 24 de gener, quan soldats, polítics i sindicalistes van començar a marxar; fins a la matinada del dia 27, quan les tropes franquistes entren definitivament a Sabadell. Per a Joaquima Salas, però, el final de la República va començar amb una bandera onejant.

“El dia que va entrar aquesta gent [els franquistes], nosaltres érem a la Rambla. Vam veure la bandera espanyola dalt del campanar de Sant Fèlix i vam pensar: ‘I aquesta bandera?’. I ens vam mig espantar. Llavors ja vam intuir que la cosa anava malament”.

La tarda d’aquell 26 de gener, tropes del bàndol revoltat havien arribat fins a l’Ajuntament. El gruix de les tropes no arribaria fins a la matinada del dia següent; però la ciutat ja havia caigut. També psicològicament. El caos, la por i les corredisses feia hores que s’havien apoderat dels veïns. “Vaig veure gent que entrava al menjador popular que hi havia al començament de la Rambla i s’enduia sacs amb arròs o llenties… Una senyora va sortir amb una cadira al cap”.

La Joaquima va tornar ràpidament a casa i, com tants altres sabadellencs, s’hi va tancar. I després del soroll i els saquejos, la ciutat finalment va quedar en silenci, i amb els carrers pràcticament buits, els nacionals entraren a Sabadell. Acabava la Guerra Civil.

Retrat de Joaquima Salas, de 96 anys, a casa seva / VICTÒRIA ROVIRA

Els anys de guerra

A la Joaquima, dona ferma, de cap clar i somriure prest, només li tremola la veu quan parla del seu germà Rafael. Va ser cridat a files el 28 d’abril del 38, va resultar ferit al maig i va morir pocs mesos després. “Els de la quinta del 41 van anar a parar a Balaguer. El meu germà tenia dos anys més que jo. Va morir amb 17”, explica.

El pare, Josep Salas Playà, havia mort d’un atac de cor pocs mesos abans, amb només 47 anys. A casa hi quedaven només la Joaquima, la seva mare, Expedita Fau; i l’àvia. “Tres dones”, diu. Tres dones fortes, està clar, com demostren els esforços –i proeses– que totes tres van fer per sobreviure.

Quan el germà va ser traslladat ferit a Cervera, per exemple, la Joaquima i la seva mare van anar-hi. “Allà hi havia un tren de ferits que els portava cap a Manresa i Barcelona. La meva mare (que era una dona que feia les coses molt a la quieta però el que li convenia) va pujar al tren, el va recórrer, va trobar el meu germà, el va despullar, li va posar roba neta, em va donar un farcell amb la bruta, i se’n va anar amb ell fins a Manresa”.

Allà, l’Expedita va passar deu dies amb el seu fill, i després el va acompanyar a Barcelona, quan el Rafael va ser traslladat a un hospital de Vallcarca. “Jo hi anava al matí, i si hi havia un ou o una poma, els hi portava. A Barcelona també vam patir els bombardejos.  Després d’un mes, el 18 de juliol del 1938, el meu germà es va morir”.

La Joaquima pensava en tot això quan els nacionals entraven a Sabadell. I pensava que la República s’havia acabat. Vuitanta anys després, segueix recordant nítidament aquells dies. No oblida la guerra ni el perill que va córrer ella i la seva família –l’home que seria el seu marit era de la quinta del biberó–. Futur? “Malament. No ho veig gens clar”.

VÍDEO: L’entrada de les tropes nacionals a Sabadell, fa 80 anys

Comentaris
To Top