[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Ara fa cent anys, durant l’hivern revolucionari alemany del 1919, el gran Max Weber, dictava unes conferències per invitació de l’Associació Lliure d’Estudiants de Munich, que pocs mesos després serien editades i arribarien a nosaltres amb el títol d’El polític i el científic.
En la primera d’aquestes conferències, Politiks als Beruf (La política com a vocació), a més d’unes importants reflexions sobre l’estat, el poder, o els fonaments que legitimen el poder estatal, Weber s’apropava a l’anàlisi de la professió política, distingint entre aquells que viuen per la política i aquells que viuen de la política, essent els primers els que fan de la política la seva vida en sentit íntim, i aquells que viuen de la política són els que en fan una font duradora d’ingressos. Una distinció no excloent i més aviat idealment i materialment complementària, segons el sociòleg alemany, si no es volia deixar la política només en mans d’aquells que tenien un patrimoni o una situació privada que els permetia ser econòmicament independents.
La distinció de Weber, que tenia tot el sentit fa cent anys, quan s’intentaven fer els primers passos per anar bastint una política democràtica, tindria la seva traducció avui, en una distinció entre polítics professionals i professionals de la política. Els primers serien aquells que des del seu compromís personal o partidari dediquen una part més o menys llarga de la seva vida o del seu temps a la política, i ho fan amb gran dedicació i vocació, amb professionalitat. No busquen un rèdit personal, ni econòmic ni social, sinó que expressen, de la manera més professional possible, la dimensió política que totes les persones portem dins nostre. Ben al contrari, els professionals de la política han fet d’aquesta activitat la seva única i exclusiva manera de viure, tant si ho fan bé com malament, tant si saben què es porten entre mans com si no, buscant únicament una forma de supervivència personal.
Crec que s’ha de valorar el pas a la política o el pas per la política d’homes i dones que tenen una professió i uns coneixements que poden aportar positivament a l’esfera pública, que poden actuar com a polítics professionals, coneixedors de la realitat que els envolta, i compromesos amb unes idees o uns valors col·lectius. En totes les formacions polítiques, i en els diversos àmbits territorials, trobem polítics d’aquesta dimensió personal. Homes i dones que tenen la política com a “vocació”, per rememorar Weber, i que volen contribuir amb el seu treball i la seva professionalitat a millorar la societat de la qual en són o en volen ser representants.
Massa sovint, però, hem vist persones que s’aferren a la política com a modus vivendi, com a manera d’afermar-se econòmicament o socialment, que encadenen càrrecs polítics un darrere l’altre, o que els acumulen per no quedar-se sense feina si alguna elecció no els és favorable. Aquests no són els polítics que una societat democràtica no necessita ni demanda.
Refiem-nos dels polítics professionals, amb vocació i amb ofici, també d’aquells que han tingut una bona trajectòria o carrera política, i anem apartant de l’activitat pública aquelles persones que han fet i fan de la política només i bàsicament un instrument de promoció personal. Els primers dirigiran i gestionaran bé una ciutat, un estat o una institució interestatal. Els segons el més probable és que mirin només d’aprofitar-se de la seva situació de poder en benefici propi o dels seus amics.
