[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Ales portes de les eleccions generals a Espanya, en les quals concorren força partits amb clares possibilitats d’obtenir representació parlamentària, pot ajudar a aclarir el panorama polític analitzar breument la competència electoral entre les principals forces polítiques que pugnen per aconseguir un millor resultat.
En els estudis electorals és habitual l’anàlisi sobre els espais de competència electoral, és a dir, els espais en què els partits que concorren a les eleccions competeixen directament. Aquesta competència politicoelectoral no es produeix d’una manera genèrica ni desordenada, sinó que l’elector tria entre aquelles opcions a les quals se sent més proper ideològicament o hi troba més afinitat política i programàtica, fet que es pot analitzar a partir d’algunes dades que ens ofereixen les enquestes i sondeigs electorals.
Debat d’Atresmedia per les eleccions generals del 28-A / EFE
En les eleccions d’aquest diumenge competeixen en l’àmbit espanyol les quatre forces polítiques que hi són presents des del 2014, i on cal afegir, segons totes les enquestes, la irrupció d’un nou actor polític situat a l’extrema dreta. Els partits d’àmbit no estatal només competeixen en el territori on es presenten, i juguen un rol complementari en la competència política general.
Si tenim presents les dades que ens ofereixen les enquestes, partint de la variable més tradicional de l’autoposicionament ideològic de l’elector en l’eix esquerra-dreta, així com de les preferències partidàries i d’algunes variables programàtiques, podríem analitzar els espais de competència entre els partits d’àmbit espanyol. Així, el PSOE i Unidas Podemos (UP) competeixen en l’espai de l’esquerra, i entre aquells electors favorables a un increment de la despesa social, i en menor grau, en la cerca d’una solució dialogada al conflicte Catalunya-Espanya. El PSOE també competeix per un electorat més moderat i centrat, en aquest cas amb Cs, partit que troba, però, el seu espai de competència cada vegada més orientat a la dreta, especialment amb l’electorat del PP, amb qui coincideix amb valoracions econòmiques i, de manera especial, amb solucions inflexibles a l’hora d’abordar el conflicte català. Finalment, l’espai de competència Cs-PP-VOX es mou del centre cap a la dreta més extrema, amb notables coincidències en gran part dels seus posicionaments programàtics.
Si traslladem aquesta anàlisi dels espais de competència electoral a l’àmbit polític de Catalunya, a més de canviar alguns partits estatals pels seus referents d’àmbit català –el PSC i Catalunya En Comú Podem (CECP)–, cal afegir-hi les forces polítiques que no tenen un corresponent estatal, principalment ERC i JxCat. A més, cal tenir en compte no només l’eix de competència ideològic, sinó també el posicionament en l’anomenat eix nacional. Així, podem veure com s’ha anat incrementant en cada contesa electoral la competència, en l’espai territorial i programàtic, entre ERC i JxCat, en la mesura que aquesta darrera formació s’ha ubicat en posicions més radicals en l’eix nacional, tot i mantenir posicions diferenciades en molts aspectes econòmics i socials. L’espai de competència PSC-CECP sembla més determinant que el que es produeix entre els seus homòlegs estatals, i també es pot trobar un espai de competència entre CECP i ERC. A la vegada ha disminuït la competència entre PSC i Cs, i la que es produïa tradicionalment entre PSC i CiU tendeix a desaparèixer ara amb JxCat, sens dubte també per l’eix nacional d’ambdues formacions.
Estratègies i competències electorals són les claus d’una contesa encara oberta com la del 28 d’abril.
