MARC ARGEMÍ

El bé comú també és particular

[Per Marc Argemí, periodista]

L’estiu proporciona espais de tranquil·litat que més d’una i de dues persones aprofiten per reflexionar i repensar la manera com afrontar els problemes o gestionar les circumstàncies del seu quefer quotidià. I aquesta reflexió –si aconsegueix superar la corba de la mandra i del cunyadisme intel·lectual– pot fins i tot cristal·litzar amb alguna resolució molt concreta i decisiva.

Això és el que sembla que ha succeït en el si d’una influent associació de directius d’empreses americanes, anomenada Business Roundtable. Per tal que se’n facin a la idea, els membres d’aquesta institució dirigeixen empreses que donen feina a 15 milions de persones, inverteixen en recerca i desenvolupament 147.000 milions de dòlars, en donen 296.000 milions més en dividends als accionistes, i globalment són capaços de general anualment 7 bilions, amb b, de dòlars en vendes.

Doncs bé, la notícia és que fins a 181 directius de la Business Roundtable han signat un document fet públic aquesta setmana, en el qual proposen un canvi en la definició dels Principis del Govern Corporatiu, és a dir, en allò que ells entenen que dona sentit a les empreses.

I el que proposen ve a capgirar la lògica que ha dominat durant els últims decennis. Fins ara s’havia afirmat que les empreses s’havien de governar guiades pel principi de maximitzar el benefici de l’accionista. Però, afirmen els signants, això ara no pot ser, sinó que cal promoure una economia que serveixi a tothom. És a dir, que no només es treballa per engreixar el compte corrent dels propietaris, sinó per beneficiar també els clients i consumidors, els empleats, els proveïdors i les comunitats. L’accionista va en darrer lloc, de fet.

La lògica és la senzilla: una empresa troba sentit aportant valor als consumidors (quan respon a les seves expectatives), invertint en els empleats (quan se’ls paga justament i ajuda en el seu desenvolupament), tractant de manera ètica els proveïdors (quan es comporta com a bon soci en el projecte), donant suport a les comunitats en les quals es treballa (quan s’adopten pràctiques sostenibles) i generant valor a llarg termini als accionistes (que és el que permet créixer).

La novetat no està en el què, en la recepta –prou de sentit comú–, sinó en el qui i en el quan. Són els primers executius de firmes com Coca Cola, Deloitte, Accenture, Ford, Procter & Gamble, Amazon, Visa, Apple, General Motors, Goldman Sachs, Pepsico o Whirlpool, entre moltes altres d’influència internacional. I ho fan en un moment de fortes tensions entre la globalització i el proteccionisme, entre els beneficiats del capitalisme i les capes desfavorides, entre països benestants i economies que assumeixen els costos d’aquest benestar convertint-se en el pati del darrere de les grans indústries, com passa amb el tèxtil o amb la fabricació de telèfons. Deixar de posar l’accent únicament en el benefici de l’accionista és una bona notícia: suposa abordar la feina d’empresari incorporant-hi el vessant de responsabilitat social que n’és intrínseca, i donant espai al bé comú davant de béns particulars amb molta claredat. Perquè aquest bé comú també és un bé particular, especialment a llarg termini.

Seria interessant veure en les organitzacions empresarials de casa nostra una declaració de principis d’aquesta naturalesa, que anés signada pels principals executius de l’Ibex-35. Entre altres coses, perquè només quan la classe empresarial recuperi aquesta ànima social i de servei de manera operativa, anant més enllà de la cosmètica comunicativa d’un titular, podrà recuperar el paper necessari que li correspon a la societat, a qui pot ajudar a mirar a mitjà i llarg termini. La responsabilitat social de l’empresari no consisteix en una activitat afegida, sinó que ha de formar part del seu ADN. Això, malgrat la desídia d’uns davant injustícies socials i l’avidesa irrefrenable d’altres, semblen justificar l’estereotip de l’empresari irresponsable.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top