[Per Maria Salut Renom, professora de secundària i batxillerat]
Mai com ara m’havia plantejat parlar de política a l’aula. Amb tot el procés independentista i els límits a la llibertat d’expressió, ens trobem tothora envoltats de temes molt complexos i controvertits, i penso que l’escola no en pot quedar al marge. Si en sabéssim prou, el món educatiu és un lloc idoni per treballar-los. No només perquè, com dèiem, vivim en societat, sinó també perquè són temes que interpel·len els joves, i que els interessen!
Com parlar de política a l’escola amb neutralitat? Com fer-ho sense buscar-nos problemes i sortir escaldats? Com podem acompanyar els alumnes perquè puguin viure amb serenitat aquestes temàtiques? Com fomentar la reflexió i l’empatia? Com evitar i prevenir la polarització, la radicalització i els prejudicis que, a més, són tan propis de l’adolescència? El professorat no sempre ens sentim capacitats per fer-ho, i conceptes com l’adoctrinament poden generar una atmosfera de prevenció i respecte, creant reticències a parlar d’aquests temes controvertits. Però parlar de política a l’aula no ens hauria de fer por.
Sincerament, ens ho hauríem de replantejar i no perdre’ns l’oportunitat que se’ns brinda. Perquè si no hi reflexionem, i improvisem, ens pot passar que davant d’una situació inesperada de caire polític actuem amb molt bones intencions, però potser no sempre de la manera més encertada. Per exemple, un dia vaig arribar a classe, i uns quants alumnes havien folrat les parets amb cartells demanant la llibertat dels presos polítics, independència, democràcia… Em va semblar que el més adequat era dir-los que les havíem de treure perquè segurament a la classe no tothom hi estava d’acord. Cal acceptar la diversitat d’opinions i una manera de mostrar respecte és evitant mostrar només una visió de la realitat. No obstant això, els vaig permetre que deixessin la pancarta que posava “democràcia”. Per sort, una altra professora la va fer treure. Jo no m’havia adonat que sota la paraula democràcia hi havia un logo que representa una entitat totalment compromesa amb l’independentisme i, per tant, les connotacions abastaven molt més que la democràcia. Vaig actuar de la manera que em va semblar més objectiva, però resulta que no ho havia aconseguit.
Per tant, és una assignatura per al professorat. Ens toca viure uns temps en què ens hem de qüestionar i replantejar el que fins ara era evident perquè ha deixat de ser-ho. Conceptes com democràcia, llibertat, polarització, ser d’esquerres o de dretes… Termes que en l’actualitat han començat a desdibuixar-se. Crec en una escola inclusiva i per tant ens hauríem de preparar per poder afrontar temes discrepants a l’aula –com ara la política–, sense donar la nostra opinió, des de la distància, i sense veritats absolutes. És difícil, però no impossible.
A més, la controvèrsia permet treballar moltes competències que els alumnes han d’anar adquirint a l’etapa escolar: ser reflexiu, desenvolupar criteri propi, ser tolerant i respectuós amb la diversitat d’opinions. També gestionar emocions de forma no violenta, escoltar activament, ser assertius i valorar la diferència –que sempre enriqueix– de manera civilitzada. El diàleg i el debat són eines que ens permeten treballar la discrepància, i afavorir el pensament crític. I els jocs de rol poden ser molt útils si forcen els alumnes a posar-se en la pell de l’altre i defensar opinions que no són pròpiament les seves, perquè els fa informar-se i empatitzar amb altres posicions.
Cal crear un espai de confiança i tranquil·litat, cal evitar certes actituds, però crec que és més necessari parlar de certs temes per potenciar el pensament crític que fer com si la cosa no anés amb nosaltres, per por o perquè no ens hem preparat per afrontar-ho. Crec que no podem renunciar al que hauria de ser un element essencial a l’aprenentatge. Com sempre, els joves ens posen davant del mirall…
