MARC BASTÉ ALUJAS

Apadrina un parterre

Creuo diverses vegades al dia la plaça de Sant Roc i aquestes darreres setmanes he observat les feines de regeneració dels parterres de la plaça. El que fins ara (i des de fa massa temps!) eren només porcions de terra buides, deixades, que servien a la vegada de pipicà i de zona de jocs infantils, ara són flors i superfície verda. I és una novetat que alegra la vista i convida a un cert optimisme pel que fa a la voluntat de prestigiar l’espai públic, expressió de l’autoestima de la ciutat. Però cada vegada que hi passo no puc evitar una certa angoixa: serem capaços de mantenir-ho així de bonic? Correspondrem les bones intencions d’Ajuntament i jardiners i farem que gossos, nens i adults respectin la incipient zona verda? Jo, que responc per mi i per la meva gossa, m’hi comprometo.

No sabria explicar-ne els motius, però la nostra cultura cívica no és especialment exigent amb el respecte de l’espai públic i solem delegar a l’Ajuntament la responsabilitat del manteniment i regeneració del mateix espai que sovint maltractem. Tenim, això és, una relació amb allò públic més propera a la de l’usuari amb drets, que a la del propietari amb responsabilitats. Probablement per aquest motiu també tendim a esperar molt de l’administració i no sempre estem disposats a fer, com a ciutadans, els esforços que ens corresponen.

Publicitat

A certs països del nord d’Europa, que tenen un concepte molt més cívic dels recursos i del patrimoni públic, el fenomen és l’oposat. No només no esperen que sigui l’ajuntament qui posi plantes als parterres del veïnat, sinó que ho fan els mateixos veïns, que es responsabilitzen d’una manera natural del seu manteniment. A Amsterdam, per exemple, els veïns es consideren corresponsables de l’espai públic i l’Ajuntament, fent honor a aquesta cultura cívica, els tracta com a copropietaris i els consulta qüestions com l’ampliació de les places d’aparcament o la col·locació d’un nou parterre.

A Sabadell, aquesta cultura cívica la vam veure a principis d’octubre al barri de Nostra Llar, quan un grup de veïns, al crit de “No ho fan ells? Ja ens hi posem nosaltres!”, van arreglar els jardins del carrer de Biella. I això, que és tan comú a altres latituds, hauria de ser el normal. Jo m’imagino una ciutat plena de plantes i flors apadrinades pels veïns i respectades per la resta, com a símptoma d’una ciutat que s’estima, es valora i creu en la força dels somnis col·lectius. Qui vol apadrinar un arbre o un parterre?

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top