[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Qui més qui menys para taula aquestes festes amb tal abundància que rebentaria el mateix Pantagruel. Em refereixo a la majoria de la població, perquè soc conscient que hi ha una part que tampoc no en tenen gaire per posar-se a la boca durant aquests dies. Ara bé, deixeu-me felicitar aquells que mantenen la tradició de compensar l’abundància de la carn d’olla de Nadal amb la reutilització o reciclatge culinari dels canelons de Sant Esteve, una tradició catalana de començaments del segle XX. Perquè abans el que feien amb les sobres de la carn d’olla era un arròs a la cassola, com l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, en què, a més del que sobrava de la carn d’olla, s’hi ficaven els menuts del pollastre. Deia el refranyer: “L’endemà de Nadal, arròs catedral”. Perquè l’arròs a la paella o a la cassola també és un plat de reaprofitament en els seus orígens. Com ho són les pizzes o les coques de recapte. Són àpats nascuts en els temps de les economies modestes, amb els productes que ara en diem de proximitat. I ben bones que surten algunes receptes de reaprofitaments. Més bones si alguns xefs hi posen creativitat, com Jordi Ferruz, que, segons llegíem a aquest diari fa uns dies, ens pot regalar el paladar amb uns canelons recoberts amb fulla de col.
Però van arribar els anys de les vaques grasses, i moltes famílies es van llençar al marisc i a altres productes del mar. I com que les aigües que envolten la península no donen prou mariscs, ni peixos per posar al plat, se n’han d’importar de les aigües atlàntiques africanes o de les costes del Pacífic amb la petjada ecològica (despesa de combustible i altres energies en el transport) que això comporta. El mateix que passa quan arriben a la nostra taula d’hivern cireres xilenes o a la taula d’estiu, llimones de Sud-àfrica. I compte amb la següent dada: sovint aquests aliments han estat tractats en aquests països amb plaguicides o altres productes químics perjudicials per a la salut, com els que denunciava el Defensor del Pueblo de Río Cuarto (Argentina), Ismael Rins, en un acte convocat recentment per la síndica de Sabadell, Eva Abellan, al Col·legi de l’Advocacia de la nostra ciutat. Productes químics, en canvi, que estan prohibits a Europa des de l’entrada en vigor, el juny del 2007, del Reglament REACH sobre l’ús i comercialització de determinats productes químics. Afegia Ismael Rins que això també passa al seu país amb els grans monocultius de, per exemple, la soja que importem al nostre país per alimentar les vaques i els porcs, que, a més, perquè arribi a la nostra taula més bé de preu la carn i la llet, es desforesten i es cultiven milers i milers d’hectàrees d’un sol producte, destruint la biodiversitat de les selves tropicals, com l’amazònica, amb conseqüències letals per a l’escalfament global.
Fent bo allò de “pensa global, actua local”, ara declarem l’emergència climàtica a la nostra comarca i esperem que es vagin afegint municipis a la zona de protecció especial de l’ambient atmosfèric i que es coordinin accions entre Barcelona i les comarques del voltant per harmonitzar la propera aplicació de zona de baixes emissions a la capital catalana. Però poc aconseguirem si seguim consumint sense parar-nos a pensar que darrere del nostre consum excessiu hi ha tot un món de pobresa estructural fronteres enllà, on les nostres grans empreses exploten els recursos, perquè nosaltres visquem millor… I els ciutadans d’aquests països, pitjor.
Hem d’apostar per l’austeritat pensant en el futur. No es tracta solament de deixar de cremar petroli canviant-nos el cotxe de benzina per un d’elèctric o híbrid. No. Perquè el liti, el cadmi, el plom o el níquel de les bateries també són recursos que un dia escassejaran. Hem de pressionar els nostres polítics i, sobretot, les nostres empreses perquè siguin responsables amb el futur. Ja hem vist el desastre de la Conferència de l’ONU pel Canvi Climàtic (COP25) a Madrid. Governs que s’han divorciat de la ciència, submisos a la pressió de les seves empreses. Indignant.
Hem vist les manifestacions a la cimera de Madrid contra el canvi climàtic, els Fridays for Future, Extinction Rebellion i les Gretas Thunbergs i albiro l’esperança d’un capgirament en la tendència criminal dels estats gràcies a la militància d’aquests moviments, al seu exemple. Però alhora em fa por la força del sistema capitalista sense ànima incapaç de renunciar al benefici a curt termini, tot i saber que anem cap al precipici totes les persones, les riques i les pobres, però les pobres davant.
Quedaran totes les nostres esperances atrapades en un munt de papers i en els discursos ensabonats de les cimeres?
