[Per Víctor Patsi, periodista]
La dita del cadascú per on l’enfila (cada loco con su tema) retrata de nassos la jornada de dimarts passat. Primer dia de rebaixes. De més rebaixes. Tant, que la imatge de les corredisses per ser els primers en creuar la porta del centre comercial que també tenim a Sabadell han passat a la història. Primer dia també per comprovar si arriba aquell coi de paquet d’Amazon que ens va deixar amb el cul enlaire amb més d’un regal de Reis i primer dia de canvi de talla, peça de roba o estri que sí vam desembolicar el 6 de gener. Carrers plens, bullici comercial i anticicló a tope per una banda, i de l’altra, tensió, expectativa, nervis i mala baba no dissimulada. Molta. A on? Al Congrés dels diputats de Madrid.
Segona i definitiva votació d’investidura. L’espòiler és fàcil: victòria final de Pedro Sánchez. Subtítol: Sánchez, primer President d’un govern de coalició des de la reinstauració de la democràcia. Destacat cridaner: Victòria 1 a 0 i de penal, que resa el símil futbolístic. Victòria al cap i a la fi, però. I absolutament legítima, democràtica i matemàtica, Tants caps, tants barrets, en contra del que va escridassar, escridassa i escridassarà la dreta més rància. Perquè no els agrada perdre i aquest cop –un altre cop— han perdut. Pèssima digestió democràtica. I pèssima posada en escena en la triple jornada d’investidura, amb la Cavalcada i el dia de Reis pel mig. Des d’un cantó de l’hemicicle —sempre el mateix cantó— festival d’interrupcions, crits de “colpistes” i fins i tot un “muérete” dirigit a una representant de Bildu en el seu torn de paraula on va retreure el discurs esbiaixat del monarca del 3 d’octubre de 2017, alineant-se amb els que pegaven, oblidant-se dels que van rebre i dels dos milions de votants en el referèndum de l’1-O.
Desitjar la mort del que no pensa com tu i té al gosadia de verbalitzar-ho, micròfon obert, on li toca com a diputat electe. Tot molt respectuós. Com els insults i amenaces denunciats per diversos diputats socialistes i d’algunes formacions més petites. Els crits de “viva el Rey” i “viva España” que es van escoltar no una, no dues, sinó varies vegades a l’hemicicle del Congrés amagaven un retret i una ràbia gens dissimulada cap a la majoria simple de la càmera. Vergonyós i esgotador. Esgotador per la reiteració de les males formes. Vergonyós perquè el sector que se sabia perdedor, que no sumava prou, va tensar l’ambient previ a la votació definitiva. Apel·lar a “l’aparició d’algun valent” com repetia Inés Arrimadas (Cs) pels passadissos perquè es canviés el sentit d’algun vot, cridant així, a cara descoberta, al transfuguisme, una mena de traeix als teus perquè la traïció és bona si vens amb nosaltres (PP, Vox, Cs), va ser l’última jugada, a la desesperada, dels que Pablo Iglesias va qualificar “d’intolerants provocadors” amb ganes de portar a Espanya “a temps passats”.
Amb aquest ambient (tria entre enrarit, contaminat o directament tòxic) es va procedir a una segona i definitiva votació d’investidura on no calia majoria absoluta. En directe va semblar la resolució d’un partit de futbol, amb un gran títol en joc, decidit en el temps de descompte. El gol de Pisarello (UP) (perdó, el vot) va donar el primer avantatge al marcador del bloc PSOE-UP per 164 a 163. Marcador i remuntada final (167 a 165) amb els vots dels membres del Govern en funcions i de la Mesa. Només dos vots de diferència. Pel canto d’un duro. Però els 1 a 0 i de penal també valen. Sobretot si les abstencions d’ERC (15) i Bildu (5) són com 18 barraques des de fora de l’àrea. A canvi de què, ja es veurà. “Golpistas” i “terroristas” decantant el partit. No poden suportar-ho i no se n’amaguen. Pèssima digestió democràtica. Teniu Almax a mà? Esgotaran existències.
