Teresa Sanfeliu és sabadellenca, economista i una de les concursants de Masterchef. Ha estat la desena expulsada del concurs, però surt del programa amb la lliçó apresa i un somni fet realitat: introduir-se en el món de la pastisseria. I ho fa per la porta gran.
De dirigir una gestoria a participar en un programa de televisió. Com ha estat el seu pas per ‘Masterchef’? Masterchef m’ha canviat la vida. Per a mi, ha estat l’oportunitat per fer realitat el somni que tenia des de ben petita, i ho aconsegueixo amb 57 anys: introduir-me al món de la pastisseria.
Com decideix presentar-s’hi? Era una gran seguidora del programa. Mai m’hi havia presentat abans, va ser una alegria passar fins a l’últim càsting. No m’ho creia. Ens hi vam presentar 30.000 persones!
Una experiència nova. Sí, em va marcar moltíssim la visita dels grans xefs a les cuines de Masterchef i estar a primera línia de la superproducció d’un programa de televisió. A les proves d’exteriors, per exemple, muntaven grans cuines del no-res.
Segur que se n’emporta un bon record. Però suposo que també hi ha hagut moments difícils. Viure a Madrid sense la meva família. Tinc quatre fills i una neta. També l’expulsió del Fidel, no podia deixar de plorar. Es fan lligams emocionals molt forts amb tots els companys. Pensa que vivim junts durant mesos.
Teresa Sanfeliu, en un fragment del programa ‘Masterchef’ / CEDIDA
I com és la convivència? Tots teníem bona relació, però és normal que t’avinguis més amb uns o amb uns altres. Jo he fet amistat, per sempre, amb la Mònica, la Rosa i la Sonsoles, les Golden Ladies, que ens deien. Les van eliminar molt ràpidament i va ser dur. Amb el Michael també vaig trobar un gran suport i amb l’Any, que gaudia tant com jo fent les postres.
A la presentació del programa consta, en diverses ocasions, que és de Barcelona. Però insisteix que és sabadellenca. És que estic molt orgullosa de ser de Sabadell i pertànyer a una de les famílies fundadores de la ciutat. La primera casa que es va construir a la barriada de la Creu de Barberà va ser el 1880 a la carretera de Barcelona, 572. I pertany encara a la meva família, que són els de la Pastisseria La Palma.
I d’aquí surt el seu amor per a la rebosteria? Els meus avis van fundar la Pastisseria La Palma el 1950 i després els meus pares van continuar amb el negoci. Jo, si hagués nascut nen, m’hauria dit Conrado i segur que hauria sigut pastisser. Però en aquell temps les dones no entraven als obradors, on s’elaboren els pastissos, sinó a la botiga, on es venen. A mi no m’agradava despatxar, jo volia fer els pastissos! Com que no em van deixar, vaig decidir ser economista i fundar la meva gestoria des de fa ja 27 anys, al carrer de Brutau. Gaudeixo molt de la meva professió.
A la seva presentació deia que només contractava dones. Per què? Tenim una manera de fer diferent a l’hora de gestionar qualsevol cosa i a la meva empresa em funciona. Fem un molt bon equip.
I ara, què planteja fer amb la seva fama i els seus dots pastissers? Continuar. Estic treballant en un projecte en què col·laboraré amb grans pastissers i pastisseres, preparant una recepta amb ells i compartint-ho a les xarxes socials (@teresamchef8). I, per què no, escriure un llibre.
