VÍCTOR PATSI

‘Fake’ virus

[Per Víctor Patsi, periodista]

La por i la falta de cultura científica són el terreny propici perquè la gent s’abraci als seus propis fantasmes. I si aquests venen alimentats en forma de fal·làcies, notícies fake i informacions esbiaixades, les teories conspiranoides surten com bolets. El que a mi em fa riure perquè no s’aguanta per enlloc, a altres els impacta de tal manera que hi veuen la resposta per al que no hi ha resposta encara. I no cal que siguin un zero a l’esquerra. Més burros que una sabata, vaja.

L’altre dia, en un sopar amb amics, em vaig quedar de pedra amb les reflexions, en veu alta, d’una persona amb estudis universitaris, vinculats amb la sanitat, i exercint professionalment en el seu ram. No es creu res del que expliquen les fonts oficials mèdiques i científiques. Tal qual. O, si més no, hi veu aquella mà negra que amaga les coses per a alguna obscura finalitat. Quan vaig escoltar allò que li havia llegit al cantant Miguel Bosé via Twitter vaig flipar en colors. Que si el virus de la Covid ha estat creat per controlar-nos (aquí la forquilla és àmplia i va des de governs, a Bill Gates, a farmacèutiques, a l’OMS, a l’Unicef…) Que si la vacuna, quan hi sigui, anirà lligada a la introducció d’un microxip en cadascú de nosaltres i que aquest microxip es connectarà a un senyal 5G i que això ens convertirà en éssers no controlables, sinó controlats del tot, vaig pensar que se li havia posat malament el pica-pica que hi havia a taula. Ah, i que, per tant, no pensava vacunar ningú de casa. Ni grans ni petits a partir d’ara. Fos quina fos la vacuna. De fet, hi havia un recordatori d’una vacuna que ja tenia clar que no posaria als seus fills. Al·lucinant. Ens ho explicava algú teòricament assenyat i del ram sanitari. Això és el que em va deixar de pasta de moniato.

Entenc perfectament la gent, no sé si poca o molta, que a hores d’ara encara veu amb recel el simple fet de sortir de casa. Recordo que, una vegada es va anunciar (per fi!) que amb l’entrada de la fase 2 ja es podrien fer soparets a casa amb un màxim de 10 persones, em vaig afanyar a convocar una trobada d’amics. Convocatòria per WhatsApp. Quedem per tal dia, a casa de tal, i fem un pongo. Nosaltres portem les truites i l’escalivada, vosaltres les amanides, vosaltres el pa i el vi, i vosaltres les postres. Havíem de ser 8. Vam acabar sent 4. Dues parelles van declinar venir. En un cas, la petició que mantinguéssim la distància de dos metres a taula i que caldria portar sempre la mascareta i que cadascú portés els seus plats, gots i coberts no va agafar força a casa de l’amfitriona. En l’altre cas, l’argumentació va ser simple: els feia por venir, ajuntar-se. Que potser més endavant, potser no, segur que sí més endavant, però que encara no s’hi veien en cor. Que els feia por patir un possible contagi, sigui compartint taula amb amics, a la feina, al súper o passejant pel carrer.

Amb l’origen de la pandèmia per aclarir i amb les conseqüències que encara se’n poden derivar fins que arribi la desitjada vacuna, entenc, només faltaria, que tu, aquell i l’altre els tiri enrere recuperar la normalitat en tot el que feien i ara han deixat de fer. Però d’aquí a creure –no pensar, creure!– que tot ha estat orquestrat per rebaixar la xifra d’éssers humans al planeta (tal qual, us ho juro) i controlar la resta a través d’un microxip injectat a la vacuna quan arribi hi ha un món. El genoma del virus s’ha seqüenciat fins a l’extenuació mirant de trobar-hi una interpretació i, amb ella, una solució. I enlloc s’hi ha trobat cap indici de fabricació humana. És molt fàcil esbombar teories inversemblants. I pel que veig, amb èxit notable entre la parròquia. Santa paciència.

Comentaris
To Top