JOSEP GISBERT

El Castell de Can Feu com a paradigma

[Per Josep Gisbert, periodista]

El deteriorament del Castell de Can Feu és només l’exemple, però paradigmàtic, de la dissort que ha patit històricament el patrimoni arquitectònic de Sabadell. És la punta de l’iceberg de la manca absoluta de cura amb què ha estat tractat i continua sent tractat pels poders públics, amb independència del color polític que els ocupa. Tots hi han passat per sobre i l’han trepitjat com si d’un trasto vell es tractés. I quan pràcticament ja no hi ha remei, llavors tot són lamentacions.

Això és el que li succeeix al Castell de Can Feu, que cau a trossos, i l’Ajuntament diu que és massa car arreglar-lo de cop. Quan s’hagi ensorrat del tot, s’adonaran de la importància d’una pèrdua tan irreparable. Com ha passat, sense anar més lluny, amb el Vapor Cusidó, que van deixar que les parets caiguessin i la xemeneia s’ensorrés per córrer a explicar que en aquesta situació ja no es podia conservar. La solució és posar-hi una placa i museïtzar –això que sembla que és la nova moda– l’espai on se suposa que si hi havia hagut una cosa tan important com es descriu no s’entén com s’ha deixat perdre.

I encara és més lamentable que no es tracta de casos aïllats. La llista de pèrdues i destrosses sofertes en l’època contemporània pel patrimoni arquitectònic de Sabadell, per la història de la ciutat al cap i a la fi, és malauradament molt llarga, massa. Els Campos, el Templet de les Aigües, l’Obrera, l’Euterpe, la Casa Barata, la Torre Claramunt, la Masia de Can Borgunyó, l’edifici de
l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat al barri de Gràcia
–la popular parada de Sabadell Estació dels Catalans– són només unes quantes mostres de construccions que ja no existeixen. Altres s’han tirat a terra parcialment amb el consentiment dels diferents ajuntaments teòricament democràtics que, en lloc de prioritzar que passessin a mans públiques, han permès requalificacions urbanístiques a benefici de la propietat privada: l’Artèxtil, el pati de la Casa Arimon, la caserna de la Guàrdia Civil, la Llanera. Altres han estat absolutament desvirtuades en nom de l’especulació urbanística que han tolerat els mateixos ajuntaments: el Cinema Imperial, que sent el més antic de l’Estat espanyol es va permetre que s’enderroqués i se’n reconstruís la façana uns metres més enllà, la Casa del Comú, el rengle de cases de la plaça Usatges i tants altres edificis, sobretot del centre de la ciutat, en què darrere de les façanes recuperades d’altres èpoques s’hi aixequen autèntics nyaps. I en d’altres encara perduren vestigis tan deixats de la mà de Déu que aviat ningú no sabrà què són: Cal Jepó.

Tot plegat per no parlar d’un patrimoni arquitectònic únic, precisament les fàbriques i les xemeneies –segur que se n’han enderrocat més que no se n’han conservat– i les populars cases angleses –habitades normalment pels treballadors–, producte d’aquest passat industrial florent, que hauria hagut de ser testimoni de la personalitat de Sabadell i que, en canvi, s’ha malaguanyat de manera completament irresponsable. I el problema és que la situació general encara és susceptible d’empitjorar: el projecte de la fàbrica Sallarès Deu avança a càmera lenta, la incertesa sobre el futur de la Casa Taulé és absoluta, la Maternitat està cada cop més depauperada, del Despatx Genís i Pont ningú no sap què se’n farà, la Ferreteria Sabadell fa anys i panys que està abandonada i el Cafè El Diluvio acabarà qualsevol dia a terra sense que ningú no l’hagi reivindicat.

El cas del Castell de Can Feu és el trist exemple d’una dinàmica de menysteniment del patrimoni arquitectònic –en què cal incloure també les nombroses troballes arqueològiques que es malbaraten en nom de no se sap ben bé què– que a Sabadell no sembla que tingui aturador. Una dinàmica que dura i perdura.

Comentaris
To Top