Sabadell commemora el 25è aniversari de la fi de la guerra a Bòsnia: els mil dies de setge que va patir la ciutat de Sarajevo, però també la solidaritat que va reconstruir-la. L’ajuda sabadellenca va permetre –entre altres– enviar medicaments, reinaugurar el Karmeni Teatar’55 i reposar la xarxa urbana d’autobusos. El 1997, una comitiva de 57 persones viatjava des de Sabadell a la capital bosniana. Avui, vuit testimonis d’aquella visita recorden per no oblidar.
“No caminaven drets per casa, els apuntaven els franctiradors”
Manel Camps i Bosser
Recorda amb nitidesa la família que els va acollir, els Marin Kovic, un matrimoni que havia perdut el seu fill durant la guerra. “Casa seva estava atrapada entre turons, havien de viure ajupits perquè una seqüència de franctiradors els apuntava”, recorda Manel Camps i Bosser. Avui encara conserva un parell d’objectes amb què aquella família el va obsequiar, eren records que guardaven del seu fill.
Camps descriu aquell allotjament com una llar “ennegrida” i totalment “destrossada”. Un símil de com havia pogut quedar aquella família després del setge. Malgrat això, no havien perdut la cortesia: “Recordo aquell cafè turc que ens oferien, fortíssim i que deixava un dit de sediment”. Camps va descobrir allà el que ara es coneix com a resiliència. “Construïen barreres amb contenidors o autobusos per passar més segurs pels carrers. Van aprendre a sobreviure”.
“Ens deien que no trepitgéssim zones sense pavimentar”
Josep Seguí
Encara quedaven mines sense explotar, el 1997. És per això que calia respectar una norma, no trepitjar mai una zona no pavimentada. “De tant en tant se sentia de lluny una explosió llunyana, era una mina que havien fet explotar”, recorda Josep Seguí.
En recordar aquella visita, li venen imatges de tota mena: finestres sense vidres –l’onada expansiva els havia arrasat–, menjar molt precari, parcs que s’havien improvisat com a cementiris i ampolles d’aigua per rentar-se les mans als restaurants (encara no hi havia aigua corrent). No va aconseguir entendre’s gaire amb la família, però les mirades parlaven per si mateixes. “Ens miraven, però no ens veien. Podia endevinar que estaven cansats de patir”.
Un edifici completament destrossat / CEDIDA
“Es veien extensions de runa des de l’avió”
Joana Soler i Jordi Roca
La imatge ja era colpidora abans d’aterrar. Joana Soler i Jordi Roca recorden l’extensió de runes que s’entreveia des de l’aire, on van comprendre que tota ajuda era molt minsa per reconstruir tot el que el setge havia destrossat. Runes on, recorden, jugaven els nens amb el risc de quedar malferits.
Als carrers, la guerra encara no havia acabat: “Es respirava tragèdia, por”, recorden, però també “les ganes de sobreposar-se a totes aquelles desgràcies”. Malgrat les dificultats comunicatives, Soler i Roca van entendre com una família els demanava que els ajudessin a sortir d’aquell tràngol: “No tenien res i ens ho volien donar tot”.
Un moment de la visita a Mostar / CEDIDA
“No entenien l’idioma, però no paraven de riure”
Montse Fité
La reinauguració del Kamerni Teatar’55 va ser “reconfortant” per a ella. Era un teatre que mai no s’havia aturat, ni durant el setge. “Els actors, de totes les religions, durant el dia vivien el drama de la guerra i després es trobaven sota l’aixopluc del teatre i representaven els clàssics”.
El Teatre del Sol va representar La Lliçó, de Ionesco: el primer dia, per a sabadellencs. El segon, oberta per a la ciutat de Sarajevo. “Em va impactar perquè els primers pràcticament no van riure. Els bosnians sí, malgrat que no entenien el català”, recorda. Fité, que escriu poesia, recorda que no podia parar durant el seu viatge a Mostar.
“Aquests ulls teus, perduts entre el silenci d’una llàgrima muda. La teva mirada desolada, deslligada de tot raonament possible. Els teus llavis, aturats dins d’un somriure esquinçat, amb la sang petita , del teu immens dolor .
Asseguda, impassible al temps i a l’espai, enmarcada dins d’una estança que no va enrere , ni endavant…El teu rostre intacte, inmòbil, abandonat per la raó, obedient a l’imparable destí, a l’instint de respirar, sense viure..
El teu rostre, ofega ara, totes les imatges eternes del meu record per tu. Aquests ulls teus, perduts dins el silenci, mut, d’una llàgrima”.
Un vehicle de TUS que s’havia cedit per refer la xarxa d’autobusos urbans / CEDIDA
“Hi havia ganes de retrobar les cultures, les diferents religions”
Maria Antònia Vidal
No van ser totes les destrosses materials provocades pels mil dies de setge el que més va impactar a la Maria Antònia. Era, precisament, l’esquerda que els bombardejos havien obert en les persones. “Mirava la gent passejant i podia veure les motxilles que totes portaven a sobre”, recorda. Però també les “ganes de retrobar cultures, diferents religions”, diu. Del que no tenia dubte és que la pau no arribava amb el final de la guerra. Aleshores encara quedava massa camí per recórrer.
“La gent no somreia gens, ni tan sols als comerços”
Pepi Alguersuari
El viatge va ser sobrecollidor per a Pepi Alguersuari. Recorda els d’edificis foradats, el terra bombardejat que s’havia convertit en les roses de Sarajevo, els trets que continuaven intactes sobre els edificis. Però recorda amb especial cruesa les cares asèptiques dels habitants de Sarajevo, que no somreien: “Ni quan entraven als comerços, ni quan es trobaven al carrer…”, assegura. La sensació era “que la guerra encara no havia acabat, només hi havia una petita treva”, creu. Durant el seu viatge va poder comprovar que els actors “eren d’una gran qualitat”.
Els 57 sabadellencs que van participar al viatge de Sarajevo / CEDIDA
“El xòfer que conduïa l’autocar no va voler entrar a Mostar”
Francesc Moragas
La tensió latent del conflicte encara estava viva. Tant, que el xofer que conduïa l’autocar que portava la comitiva sabadellenca a visitar Mostar no va voler entrar-hi. “Ens va deixar a l’altra banda del pont”, diu encara sorprès. Era una mostra més d’aquella tibantor que van viure en primera persona els mateixos sabadellencs. Francesc Moragas va quedar impregnat per les misèries d’aquella ciutat, “veure allò em va desfer”. I la misèria es podia observar a cada racó de Sarajevo: els parterres replets d’una mena de creus on estaven enterrades les víctimes, infants demanant monedes i l’aigua corrent racionada que es tancava ben d’hora al matí.
Branka Lusic, refugiada: “Tornar a Sarajevo em va aturar el cor”
