Ja fa mesos que al cap i casal estan atabalats amb l’allau de turistes que dia sí i un altre també els visiten. La sensació de viure contínuament en una vila turística, i tot allò que comporta, sembla que els pertorba. Alguns polítics oportunistes ja s’han afanyat a carregar les tintes en contra de l’actual equip municipal. Al més pur estil Donald Trump: propagar una pila de falsedats que certa gent i grups d’interès volen escoltar i esventar, però que tots ells saben que són mentida.
La realitat de l’actual Barcelona turística és fruit de les polítiques que l’establishment català i barceloní varen impulsar als anys vuitanta amb l’aposta pels Jocs Olímpics. La recepta tradicional i contemporània de créixer i transformar-se a cop d’esdeveniment, sigui una exposició universal o un fòrum de les cultures, era l’aposta segura i consensuada. Tot plegat amb la fita de posar la ciutat al mapa i esdevenir un nou destí turístic. Aquesta política transformadora es fonamenta amb una forta inversió pública (per no dir deute) per canviar físicament la ciutat i atreure inversions oportunistes del món del totxo i el ciment amb l’esperança que això generi activitat econòmica de forma immediata. La transformació i obertura del litoral, les rondes de circumval·lació, els equipaments esportius i els primers gratacels foren una part important d’aquell llegat. El model del front marítim barceloní s’emmirallava amb els “harbors” de les ciutats nord-americanes de la costa est com Boston o Baltimore. A l’altra banda de Collserola, la capital industrial estava immersa, des de feia dues dècades, en reiterades crisis que afeblien els actius productius. Potser aquells anys es va dispensar massa interès a resoldre la façana marítima i engalanar la ciutat olímpica, i poca atenció en comprendre la dimensió socioeconòmica del que també passava en aquelles ciutats americanes. A l’àrea de Boston, a l’altra riba del Charles River, feia dècades que l’economia del coneixement cuinada a Cambridge (Massachusetts) presidia el món.
El que passa a Barcelona no és res més que l’èxit del projecte dels vuitanta. Invertir milions per reformar la casa i convidar milers de persones a visitar-la. La potent activitat turística que s’ha creat, i tot el que comporta de bo i de dolent, és el que avui ha aconseguit Barcelona d’aquella flama olímpica. Lligat amb el turisme, avui també es constata una revifada de la compra d’immobles per part de corporacions internacionals, el fenomen dels apartaments turístics o l’èxit de portals com Airbnb. Lògicament, Barcelona no només és turisme, també disposa d’altres activitats econòmiques en el camp financer, dels serveis i de la distribució, així com d’activitats lligades a l’economia del coneixement. Iniciatives dinàmiques, però insuficients per encarar els reptes de futur
Canviar aquest model de ciutat no es farà prement un botó o canviant el govern local de torn. Es tracta de canviar el model. I això, és una tasca titànica. Des d’una visió de país, la solució de la Barcelona turística i de les convencions passa pel reconeixement polític del Vallès com la ciutat de ciutats de la regió metropolitana de Barcelona. Una àrea Vallès amb una identitat cultural, econòmica, social i ambiental capaç de complementar la ciutat marca que ha esdevingut Barcelona. Una nova capitalitat que s’exerciria a partir de l’actual teixit industrial, de les xarxes d’intercanvi de coneixement, del benestar que faciliten les ciutats mitjanes, de millorar les rendes del treball i l’ús d’eines noves per redistribuir equitativament la riquesa. Tan sols és qüestió de creure amb allò que tenim per fer possible allò que ens convé. @manelcunill
“ La solució de la Barcelona turística i de les convencions passa pel reconeixement polític del Vallès com la ciutat de ciutats de la regió metropolitana de Barcelona”
