[Per Jordi Mercader, CEO d’Infinitum Projects]
El Marc està radiant de felicitat. Ha aconseguit allò que tant anhelava: un contracte fix en una empresa. Han estat anys durs, d’itinerància, de canvis laborals i d’inestabilitat i ara, finalment, ha arribat: ja és un més de la plantilla, amb tots els drets.
Ara, amb la Maria, podran optar per un pis de lloguer i fins i tot podrien atrevir-se a hipotecar-se, ja que el banc es deleix per aquest tipus de clientela amb ingressos estables.
Passats uns anys, a la feina del Marc les coses no van gaire bé. Ha entrat un nou cap que li fa la vida impossible i ell hi està incòmode. L’escridassa per qualsevol motiu i no li reconeix mai el seu esforç. Un dia va gosar a dir-li el que pensava i el nou cap li va suggerir que tanqués la porta per fora si aquesta era la seva voluntat però que no pensava indemnitzar-lo.
El Marc ha explicat l’assumpte a la Maria, embarassada del segon fill i, a més, com que van optar per comprar la casa (i hipotecar-se fins al capdamunt), van justos de diners. Deixar la feina sense saber on cal agafar-se és un risc inassumible. Finalment opten per buscar una nova feina per al Marc i, quan la tingui, abandonar l’actual.
Després de tres mesos de recerca intensiva sembla que el perfil del Marc ha interessat a una empresa similar a la seva. L’increment salarial no és gaire significatiu però representa una oportunitat per sortir d’aquella empresa en la qual se sent tan incòmode.
La nit anterior a comunicar-ho, el Marc no pot dormir. Ha fet números i s’ha espantat. Fa 10 anys que està a la mateixa companyia i ha calculat que la seva marxa voluntària suposa renunciar a una indemnització de prop de 30.000 euros. Per altra banda, a la nova empresa li han ofert un contracte fix amb un any de prova. Això vol dir que si pel que fos no encaixés, se n’aniria al carrer només amb l’atur, totalment insuficient per mantenir la seva família i pagar aquell maleït pis que està molt per damunt de les seves possibilitats.
La decisió és difícil: la nova feina pot representar un ingrés extra per a la família, que bona falta li fa; però, per contra, si l’acomiadessin, la seva família s’ensorraria econòmicament. Què cal fer? Optar per la seguretat actual o llençar-se a la piscina a canvi d’uns pocs euros més al mes i perdent aquell dret a indemnització que ha anat acumulant al llarg d’anys de resignació?
Malauradament, aquesta situació no té solució racional, perquè el model és pervers i contra natura. Per això el Marc té dubtes, perquè en ambdues decisions hi ha un risc molt gran.
Les mesures de protecció del treballador tipus, els contractes fixos i les indemnitzacions ens traslladen a l’Edat Mitjana quan el senyor feudal lliurava terres als pagesos perquè les conreessin a canvi de percebre un determinat excedent. Aparentment, la família pagesa millorava la seva qualitat de vida, tenia un lloc segur on viure i el senyor feudal tenia cura d’ells si venien enemics. A la pràctica, regalar terres constituïa el més fort contracte d’esclavatge. Si hi havia males collites, el pagès no fugiria a zones millors per no abandonar allò que tenia. Si venien enemics, el pagès no marxaria a resguardar-se per no perdre els camps i si el senyor decidia canviar les regles del joc, el pagès no tenia cap altra opció que acceptar-les.
Ningú ha de protegir ningú. El que cal és garantir, en tot moment, la llibertat d’elecció i, certament, els drets indemnitzatoris tenen més a veure amb les cadenes que et lligaven al camp del senyor feudal que no pas amb la llibertat dels caçadors (ara anomenats autònoms).
