JOSEP GISBERT

Sabadell no és la rebotiga de Barcelona

[Per Josep Gisbert, periodista]

Sabadell ha sigut històricament una ciutat amb caràcter. Ha tingut sempre una personalitat forta que, en molts aspectes i en distintes èpoques, li ha valgut per situar-se al capdavant de tot de Catalunya, en alguns casos per damunt i tot de Barcelona. Per això cada cop que a algú se li acudeix la brillant idea, a aquestes alçades massa recurrent, que l’àrea metropolitana de Barcelona s’hauria d’expandir i abraçar el Vallès i tot el que calgui, el primer que fa Sabadell és arrufar el nas i després posar-se-li els pèls de punta.

I és que aquesta ciutat que va ser pionera de la revolució industrial a l’Estat espanyol gràcies a la florent indústria tèxtil que a meitat del segle XIX li va valdre ser considerada com la Manchester de Catalunya i que fins i tot el 1873, durant la Primera República, es va permetre el luxe de declarar-se cantó federal independent, encara que només fos per dos dies, mai no ha volgut ser engolida per l’entramat metropolità de Barcelona ni res que se li assembli. Ben al contrari: “El Vallès, des de la revolució industrial, s’ha desenvolupat gràcies al seu mateix dinamisme. Un caràcter emprenedor amb visió de futur li ha donat un pes específic en el creixement de Catalunya que poques altres comarques han tingut. I tot i que en alguns aspectes no es pot negar que la proximitat de la capital l’ha ajudat, en d’altres és obvi que li ha representat un inconvenient. Però el que en cap cas no és el Vallès és la rebotiga de Barcelona que li permet col·locar-hi tot el que no vol o no cap al seu aparador. Ningú no posa en dubte el paper preponderant que ha de jugar Barcelona, però d’aquí a pretendre que tot Catalunya s’ha de fer en funció de Barcelona és una solemne bajanada. […] Madrid va ser durant molts anys model de centralisme, però el que està clar és que Barcelona n’ha sortit alumna avantatjada”.

El text entre cometes és part d’un article –Cinturó de força– publicat el 15 de gener del 1998 al Diari de Sabadell amb motiu del debat sobre la construcció del Quart Cinturó, que llavors ja era sobre la taula i que ara encara no s’ha resolt. Més enllà d’aquesta polèmica concreta, el cas és que l’argumentari que servia per oposar-se al tarannà expansionista de Barcelona ara continua sent plenament vàlid per rebatre el nou plantejament d’Ada Colau, l’alcaldessa de la capital, de fer més i més gran –si es descuida gairebé tan gran com tot Catalunya, si no en territori sí en població– la seva àrea metropolitana. Aquesta és una amenaça que, de fet, ha planat sempre sobre Sabadell i que en el seu moment, però, l’alcalde Antoni Farrés va combatre amb molt d’encert: va bastir un model de ciutat a cavall entre la transformació del teixit industrial, amb la incorporació d’empreses amb tecnologia punta, i l’empenta del sector comercial i de serveis que, aprofitant l’embranzida d’un restabliment de la democràcia que despertava moltes il·lusions i expectatives, es va saber refer de la crisi del tèxtil i es va convertir en pol d’atracció de tot el Vallès.

Ara, en canvi, la situació és radicalment diferent. Sabadell, precisament des de després del mandat d’Antoni Farrés i fins a l’actualitat, ha perdut tot aquell atractiu i fa molt temps que avança sense un rumb clar. A la ciutat és obvi que li cal una sacsejada general, com reconeixen cada vegada més dels seus actors, però que en cap cas no implica sotmetre’s als designis de Barcelona, i menys als d’una macroàrea metropolitana com la que pretén Ada Colau, en què correria el risc de quedar completament difuminada.

Aquests són alguns dels elements que haurà de tenir en compte l’actual alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, abans de fer segons quins moviments que poguessin hipotecar irresponsablement el futur.

Perquè Sabadell, efectivament, no ha tingut mai abans ni té ara tampoc vocació de ser la rebotiga de Barcelona.

Publicitat
Comentaris
To Top