És una història repartida en 4 postals. Barcelona, 92. Tibet, 93. Buenos Aires, 95. I L’Havana, 2003. Són les ocasions en què Josep Maria Rodríguez Coso, diplomàtic sabadellenc, va tenir contacte amb Diego Armando Maradona.
Barcelona 92: Coso va conèixer Maradona quan just tenia 20 anys. Maradona, 22. El vicepresident Nicolau Casaus el presenta al vestuari del Camp Nou. Encaixen mans. Poc abans, els periodistes li havien dit en roda de premsa que era el millor jugador del món. L’argentí ho va negar: No podria sortir al camp amb una pressió així. I mira que Maradona va arribar a Barcelona amb molta expectativa, però sense ser el fitxatge més car de la història: 9 milions de dòlars del moment.
Tibet 93: Coso marxa destinat a Delhi (Índia). En una de les escapades per conèixer el continent, visita el Tibet. A 4000 metres d’alçada, en un poblet, veu com una colla de nanos lamas jugar a futbol amb una pilota feta de diaris de paper. Al fons, dues figures: Un bust de Buda i u pòster de Maradona. “Li vaig escriure una carta per explicar-li la història, que anys més tard em va dir que li havia alegrat molt”.
Trobada de Maradona amb Fidel Castro a Cuba / DS
Buenos Aires, 95: Coso és adjunt al cònsol, a l’Ambaixada espanyola a la capital argentina. Com els argentins, gaudeix del futbol i fins i tot és soci del Boca Junior. Som a 13 de juliol d’aquell any, el de la seva retirada. I concretament, a l’estadi de La Bombonera, on les grades tremolen (i no és una metàfora literària). “El Boca jugava contra el Racing d’Avellaneda, en el partit de comiat de Maradona”. L’argentí li diu a Fabri que es posi a la zona de penal i li fa un passi perfecte. Gol. 2-0. En acabar, Josep Maria Rodríguez Coso té l’oportunitat de saludar Maradona novament. Qui li presenta al jugador és, en aquesta ocasió, Mauricio Macri: En aquell moment president del Boca, però que arribaria a la presidència argentina entre 2015 i 2019.
L’Havana, 2003: Maradona fa tombs en la vida i viatja a Cuba per desintoxicar-se. Combina les sessions matinals a la clínica amb les vetllades nocturnes al club La Macumba. “Era com un mac. Feia 1.66 m i pesava com 110 quilos. Estava gros, enorme, quasi no es podria moure”, recorda Coso que va tenir la impressió quan el va veure pel carrer. I resulta que un dia s’organitza un picadito (una patxanga) entre els corresponsals estrangers i Maradona i el seu grup d’amics argentins. A Coso el fiquen a l’equip de periodistes. Estadi Pedro Marrero. “Uauu! Va ser entrar al camp i transformar-se! Corria, la tocava, xutava… Va estar tot el temps amb la pilota!”, rememora un vibrant Coso. Argentins 12, periodistes 0.
Maradona ho va donar per conclòs:
– Ahora vamos a beber y comer, que es lo importante.
Bonus track. Tornem a Buenos Aires, l’any 1996. Maradona no hi és físicament, però serà la clau. Detenen un ciutadà espanyol i el porten a comissaria. No és gaire greu, però com que no porta documentació, haurà de dormir al calabós. Josep Maria Rodríguez Coso, en tant que membre del cos diplomàtic, s’hi presenta i diu que llavors ell també hi passarà la nit. “Resulta que per trencar el gel, em vaig posar a parlar de futbol i els vaig treure el meu carnet del Boca Juniors. I com que tots els policies de la comissaria també eren del Boca, la cosa va anar bé!”, recorda. 30 minuts després, el detingut sortia del calabós i dormia a casa seva. Però no és aquest, el final! “Vam acabar jugant un partidet entre policies i el personal de l’Ambaixada espanyola”.
Coso no té aturador, quan parla de Maradona. Han dit que no és tan important la vida que va tenir, sinó la vida que ens va donar (en referència a les parts fosques que jalonen la vida de l’argentí). Que va tenir amics i detractors. Que va donar il·lusió a un país en mig d’una fosca dictadura militar. Per no parlar de la victòria sobre Anglaterra.
Una vegada mort, els argentins deien del cantant de tangos Carlos Gardel que cada dia canta millor. Ara que el futbolista se n’ha anat, toca dir: “Maradona cada dia juega mejor”.
