Arriba un punt a la carrera d’un actor en què el seu rostre es transforma en paisatge conegut, geografia confortant i terra ferma. Daniel Grao (Sabadell, 1976) ja ho és: darrerament ha posat el seu art al servei de directors com Julio Medem, Enrique Urbizu o Pedro Almodóvar, i la seva mirada –honesta, nua– ha vestit personatges com el senzill i digne Bernat Estanyol a La catedral del mar, o el despietat gàngster Tomás Guerrero a Gigantes.
El seu ascens per una escala feta de desenes i desenes de pel·lícules, obres de teatre i sèries de televisió, però, neix d’un niu petit i calent. Una habitació a Ca n’Oriac penjada entre la ciutat i el no-res, amb una finestra oberta cap a les vies del tren, perdent-se a l’horitzó, travessant camps de blat infinits. “Hi havia quelcom en aquell paisatge que convidava a somiar”, recorda Grao per telèfon des de Madrid, on ara viu.
El sabadellenc va crèixer i va descobrir l’actuació de la mà d’un professor d’institut a Caldes de Montbui, on va anar a viure la seva família. Allà, arropat pel grup de teatre amateur La Mandrágora va obrir les portes d’un món nou i apassionant. Després d’unes proves per a TV3 va fer alguns petits papers al 2001 a El cor de la ciutat o la pel·lícula Casa de locos.
De llavors ençà, el cuc de l’ofici mai l’ha abandonat, portant-lo sempre a nous cims i nous camins. “Estic obsessionat amb trobar la veritat en la interpretació, no vull fingir”, assegura, poderós, i després s’obre: “de fet, quan treballo és quan soc més sincer”. Quines són, però, les 12 cares de Daniel Grao?
