Unes hores al cap i casal per participar en la “Comissió no permanent d’estudi de la candidatura olímpica i paralímpica dels Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus” permet constatar aquest mal endèmic de fiar-ho tot als grans esdeveniments. Precisament aquesta va ser l’estratègia de l’alcalde Hereu per afrontar amb èxit la seva reelecció en els comicis de 2011. A les
contrades vallesanes també es va viure aquesta fal·lera preelectoral municipal amb el projecte de “candidatura” per acollir el zoo de Barcelona entre Sabadell i Castellar del Vallès. Mesos abans de les eleccions municipals del 2003 l’alcalde Bustos, i acompanyants d’aquí i allà, varen desplegar una campanya de comunicació amb banderoles als fanals i recollida de signatures inclosa. Fum a canvi de vots.
Ara bé, l’aposta de l’alcalde Hereu va tenir continuïtat amb el govern convergent de Xavier Trias. Tot i així, és lògic que la mediterrània Barcelona aposti per uns Jocs d’Hivern? El projecte apostava per un model bipolar, és a dir les proves de gel a la ciutat i les de neu a la muntanya. I això es va traduir amb dues ubicacions: Barcelona ciutat i el domini esquiable definit per les estacions d’esquí de Molina i Masella situades a la Cerdanya. D’aquí la necessitat de comptar amb el Pirineu. Aquesta definició va aixecar un vendaval de crítiques de les viles i instal·lacions situades des de Val d’Aran fins a les portes de les estacions d’esquí suposadament afortunades. Amb l’objectiu de temperar els ànims es va constituir el que s’ha anomenat “Pacte Global per al Pirineu”. Una fórmula de compensació i afiliació als Jocs d’Hivern per aquells que no han estat agraciats pels déus olímpics. Fer creure que les necessitats de les comarques de muntanya es resoldran amb la celebració d’uns Jocs Olímpics és un despropòsit.
És una bona opció apostar per la neu? Fins quan disposarem d’aquest bé natural que cau del cel? Avui bona part dels dominis esquiables estan resseguits per centenars de canons de neu que garanteixen la seva conservació o simplement fabricació. En el cas de Molina–Masella hi ha 1.010 canons instal·lats. Això ha implicat un augment significatiu dels costos de les estacions d’esquí. A més, si hi afegim que el nombre d’usuaris ha disminuït o estancat i que les noves generacions no “flipen” per aquest esport, l’escenari no és gaire sostenible. Avui, de les 8 estacions d’esquí existents, 6 estan incorporades a l’empresa pública de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Un suport públic imprescindible per garantir una activitat que encara avui genera un impacte econòmic en aquestes comarques, però que difícilment serà una opció de futur.
En la conveniència d’una visió de futur s’ha de considerar l’impacte que significarà el canvi climàtic al Pirineu. “L’informe sobre la Influència del canvi climàtic en el turisme de neu al Pirineu NIVOPYR” elaborat per l’Observatori de la Sostenibilitat d’Andorra o “l’Estudi sobre l’adaptació al canvi climàtic en els Pirineus” realitzat per l’Observatori Pirenaic del Canvi Climàtic de la Comunitat de Treball dels Pirineus apunten per al futur uns resultats prou evidents. Per exemple, les temporades d’esquí seran més curtes, els gruixos de neu poden disminuir un 75% a la cota 1.800 metres i entre el 30% i el 50% a la 2.400 metres; les zones esquiables que menys notaran el canvi climàtic seran les situades a més altitud, orientades a nord i amb influència atlàntica. A muntanya, promoure una oferta de lleure cultural i turisme de natura al llarg de l’any i reduir la dependència de la neu són prioritats indefugibles. L’aposta oportunista dels jocs olímpics no és precisament el que convé al Pirineu. @manelcunill
“Tot i així, és lògic que la mediterrània Barcelona aposti per uns Jocs d’Hivern?”
